Hivern 2024: 1.744 visites
Les clarisses del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes han conservat i custodiat des de l'Edat
Mitja unes postres, un berenar, un regal amb el que elles obsequien
al seus benefactors: el mató de Pedralbes també anomenat mató de
monja del que va escriure Manolo Vázquez Montalbán: “són
alquímies excepcionals sense equivalent peninsular.”
La recepta, la preparació i el secret
d'aquest patrimoni es transmet de mare superiora a mare superiora.
Imagino gairebé com un simbolisme, com una tradició transmesa i
encomanda a la persona que tindrà la més alta representació de la
comunitat.
Cada any i coincidint amb la festivitat
de Santa Eulàlia, Festa Major d'hivern de Barcelona, la petita comunitat, unes set monges, reben i
obsequien als regidors i l'alcaldessa o l'alcalde de l'Ajuntament de
Barcelona, protectors actuals del Monestir, i junts assaboreixen els matons de
Pedralbes. També, és el moment per intercanviar impressions de la
marxa i funcionament del Monestir, de les obres, les zones rehabilitades, i el manteniment, com si fos un petit
balanç de l'any i, també és el moment per proposar les millores i alhora
veure les obres de restauració. Aquest any, la trobada, es va celebrar més tard, segons vaig llegir a la premsa, per una intervenció quirúrgica de la mare superiora.
El diccionari descriu el mató de
monja: llaminadura que hom prepara amb llet d'ametlles batuda amb
rovell d'ou, sucre i midó. Hom cou el conjunt remenant-lo fins al
punt d'ebullició. El treu del foc i l'aboca en motllos de terrissa
on es refreda. Pot ser aromatitzat amb canyella o llimona. Hom
atribueix aquesta recepta a una monja del Monestir de Pedralbes.
El mató de Pedralbes es va
popularitzar a finals del s. XIX, coincidint amb l'Exposició
Universal de 1888 quan es començar a anomenar i recollir a les guies
turístiques.
Uns anys abans, una monja del Monestir
de Pedralbes, la germana Antònia Carrió, qui feia uns matons
deliciosos, va ensenyar la recepta del mató al fill dels masovers del
Monestir, perquè es pogués guanyar la vida. Quan es va casar, ho va
ensenyar a la seva dona, la Serafina qui a partir d'aquell moment
seria l'encarregada de fer-los amb gran èxit. La parella es va
instal·lar molt a prop de Monestir i els seus matons es varen
popularitzar a tota la ciutat.
Moltes famílies, el dia de Sant Josep, anaven passejant fins al Monestir per comprar i degustar els
matons de la ciutat de Barcelona. Durant algun temps es va pensar
que formava part d'una llegenda però gràcies als anuncis a la
premsa, d'aquella època, es va constatar l'existència del matons de
Cala Serafina.
La tradició de l'ofrena d'una dotzena,
de tretze ous, a les clarisses per assegurar un bon temps el dia del
casament estaria vinculat a la primavera, l'època de l'any quan les
gallines són més ponedores coincidint, també, quan hi ha més llet
en els cicles naturals com vaig recollir a la crema catalana, crema
cremada o crema de Sant Josep. De fet, en moltes celebracions
familiars, a les fondes i restaurants ha estat o va estar unes postres habituals.
El mató de Pedralbes o mató de monja
és un patrimoni important i que cal preservar a més d'una
preparació i recepta singular de la ciutat de Barcelona. L'edat de
la mare superiora i la petita comunitat va fer que es plantegessin
recollir-la perquè no es perdés.
Per això, l'Associació de veïns de
Pedralbes va impulsar junt amb el Monestir coordinat amb la Fundació Alícia, com es descriu a la seva web: “la tasca de recerca i
documentació històrica i patrimonial de la recepta, una validació
i una adaptació, i el plantejament d’una sèrie d’estratègies
per posar-la en valor i acostar-la al gran públic.”
Una d’elles, va ser un taller de
cuina en el propi Monestir, que es va programar per realitzar en dos
diumenges del més març. Em vaig inscriure i vaig poder assistir; el segon taller
es va suspendre pel Reial Decret de l'Estat de l'Alarma motivat per la COVID-19.
El taller va anar acompanyat d’una visita al Monestir per
conèixer l’origen de la recepta i l'evolució al llarg dels segles
a partir de diferents receptes documentades del mató i la posterior
elaboració del que acompanyo les receptes.
Però que s'entenia per aquest “mató”
?
Jaume Fàbrega després de descriure el
mel i mató com una de les postres més populars de la Catalunya central.
Anomena elaboracions similars a la resta dels Països Catalans com el
brossat, el recuit...
El mató de la Catalunya central es
feia amb llet de cabra i herbacol, actualment, també amb llet de vaca.
Es famós el mató de Montserrat i el de Pedralbes.
L'autor anomena també el menjar blanch
o mató de monja i diu: és un altre producte: Serafí Pitarra, a La
cua de palla, obra estrenada al 1878, parla de Pedralbes, on segons
un personatge, “hi podrem menjar matons”: Pot ser el mató
referit per Luján o bé el mató de monja. El número del 7 d'agost
de 1880 de L'Esquella de la Torratxa, inclou un poema satíric: “Lo
tren de Sarrià/de jent s'omplena:/ va en doyna la aviram/ creix lo
bullici/ y a menjar lo mató van en desfici.” Amb la qual cosa es
constata la diferencia i l'elaboració d'unes altres postres làctics
però elaborats amb llet d'ametlla.
A Barcelona era habitual la venda de
matons en parades al carrer com es descriuen en alguns llibres i
cròniques de l'època com les recollides pel baró de Maldà com
també ho era el mató de Pedralbes. Hem de conservar el que tenim
perquè és un patrimoni que ens ajuda a entendre i comprendre i ens endolceix la
vida. Si aneu a les granges del carrer Petrixol el podeu trobar a les
cartes.
En aquest confinament havia dades que
em feien dubtar. La història, l'elaboració, la recepta i amb
dubtes no podia ni transmetre ni escriure. No podia anar a les
biblioteques per consultar bibliografia, tot estava tancant, així que vaig revisar els llibres
que tenia a casa per si em podien aportar algun indici: els de la cuina
conventual i en concret dos de l'ordre de les clarisses, també vaig
consultar diferents autors: des Fra Sever d'Olot, Ignasi Domènech a La Teca, Vàzquez Montalbán, en Jaume Fàbrega i més d'una vintena.
També, vaig parlar amb la Fundació
Alícia i amb la mare superiora del Real Monestir de Santa Maria de
Pedralbes, qui em va transmetre pau i comprensió a més d'explicar-me "la seva recepta" i com ella la feia des de fa més de 64
anys.
Repassava i llegia els apunts de les
receptes del taller, consultava els llibres i havia una peça que no m'encaixava. D'altre
banda, quedava clar que, la llet d'ametlles era molt habitual en els receptaris de
l'Edat Mitja, utilitzada en plats dolços i salats no havent la
distinció entre els plats principals o les postres i el concepte que tenim ara, com es pot descobrir en el
Llibre de Sent Soví.
Al meu entendre, la recepta del mató
de Pedralbes, inicialment es devia fer amb llet d'ametlles com així
està recollit en diversos documents. En un moment determinat, qui
sap si per diverses circumstàncies, la història o la Guerra Civil
que va obligar a les germanes clarisses abandonar el monestir durant
més de 3 anys. Després, en el seu retorn, poder els cicles naturals
permetien tenir alguns productes més a l'abast i és sabut que els
monestirs s'abastien dels seus propis recursos, els horts, camps i els bestiar propi del Monestir. Poder aquella
llibreta d'apunts perduda ens hagués donat alguna pista.
Ara, en aquesta cerca i investigació
s'ha tornat a la llet d'ametlla..., qui sap, si aquelles receptes
antigues eren molt més avançades algunes modes i tendències
actuals.
Les receptes facilitades al taller del Monestir de Pedralbes:
“Mató de Pedralbes”
Escodella Blanca i Fina del Llibre de
l'Art de Quynar – Fra Sever d'Olot, 1787
Ingredients:
- 80 ml de llet d'ametlles sense sucre
- 70 gr de sucre
- 50 gr de farina d'arròs
- 1 branca de canyella
- 1 pela de llimona
- 130 ml d'aigua
Elaboració de la infusió
- Posar l'aigua a bullir en una cassoleta
- Quan l'aigua arrenqui el bull apartar-la del foc i afegir la branca de canyella i la pela de llimona
- Tapar i deixar infusionar fora del foc durant 10-15 minuts.
- Passat aquest temps colar la infusió i deixar reposar en un vas
Elaboració de l'escodella
- Dissoldre el midó en un bol amb la meitat de la llet. Barrejar amb una vareta per eviar grumolls.
- Afegir el sucre i la resta de la llet. Barrejar fins aconseguir una dissolució homogènia.
- Posar la barreja en un cassó amb l'ajuda d'una llengua.
- Cuinar aquesta preparació amb el foc alegre durant 7 minuts i remenant tota l'estona i vigilant que no s'enganxi.
- Quan la barreja tingui una textura cremosa i molt espesa, afegir la infusió i barrejar continuadament fins homogeneïtzar-la.
- Quan el resultat sigui homogeni amb una textura d'escudella espessa, servir directament en un recipient que permeti menjar l'escudella amb cullera.
- Espolsar sucre per damunt en el moment de servir.
Menjar Blanc
Avisos o Sien Regles senzilles a un
principiant cuiner o cuinera – Felip de Palacio, 1857
Ingredients:
- 150 ml de llet sencera de vaca
- 40 gr de sucre
- 10 mg de midó de blat de moro -Maizena-
- 1 branca de canyella
- 1 pela de llimona
Elaboració
- Dissoldre el midó en un bol amb la meitat de la llet. Barrejar amb una vareta per evitar grumolls.
- Afegir sucre a la resta de la llet. Barrejar fins aconseguir una dissolució homogènia.
- Posar la barreja amb un cassó amb l'ajuda d'una llengua. Afegir a la barreja la pela d'una llimona i la branca de canyella.
- Cuinar la barreja a foc viu durant 5 minuts, barrejar tota l'estona amb una espàtula perquè no s'enganxi.
- Quan la barreja comenci a espessir i tingui una textura cremosa, treure la branca de canyella i la pela de llimona per poder remer de forma còmoda i uniforme.
- Abaixar la temperatura del foc i remoure bé per homogeneïtzar bé la crema espesa. Ha de resultar-ne una crema menys espesa que la recepta del mató.
- Servir directament en el motlle.
- Tapar el motlle i deixar-lo refredar a la nevera mínim 30 minuts.
- Per consumir-lo, si està suficientment fred es pot desemmotllar. Si no és possible desemmotllar-lo perquè no està prou fred, es pot deixar més estona refredant o ens el podem menjar directament des del motlle.
Mató
Notes extractades de la Llibreta del
Monestir -Principis del segle XX
Ingredients:
- 150 ml de llet d'ametlles -sense sucre-
- 60 gr de sucre
- 22 gr de midó de blat de moro -Maizena-
- 1 rovell d'ou o 20 gr de rovell pasteuritzat
- 1/2 unitat de pell de llimona
Elaboració:
- Dissoldre el midó en un bol amb la meitat de la llet. Barrejar amb una vareta per evitar grumolls.
- Afegir el rovell d'ou, el sucre i la resta de la llet. Barrejar fins aconseguir una dissolució homogènia.
- Posar la barreja amb un cassó amb l'ajuda d'una llengua. Afegir a la barreja la pela d'una llimona i la branca de canyella.
- Cuinar la barreja a foc viu durant 5 minuts, barrejar tota l'estona amb una espàtula perquè no s'enganxi.
- Quan la barreja comenci a espessir i tingui una textura cremosa, treure la branca de canyella i la pela de llimona per poder remer de forma còmoda i uniforme.
- Abaixar la temperatura del foc i remoure bé per homogeneïtzar bé la crema espesa.
- Immediatament abocar en un motlle, per evitar que s'espesseixi massa.
- Tapar el motlle i deixar-lo refredar a la nevera mínim 30 minuts.
- Per consumir-lo, si està suficientment fred es pot desemmotllar. Si no és possible desemmotllar-lo perquè no està prou fred, es pot deixar més estona refredant o ens el podem menjar directament des del motlle.
Com cada primavera comparteixo aquestes
excepcionals receptes i preparació on els ous i la llet són un
ingredient principal.
M'agrada anar al Monestir de Pedralbes,
un o dues vegades a l'any, no ho he programat mai. Si venen amics de
fora millor excusa. Poder recordant alguns dies d'examen sortint de
Dret, pujant per aquella avinguda o des de Sarrià, caminant, per
l'avinguda que porta el nom de la reina que el va fundar. Una manera
de reviure aquelles “pedres albes” i aquella serenitat que
transmet aquest espai, poder recordant quan el meu pare ens explicava el temps que li varen encomanar una part de la restauració i com es comunicava amb les germanes, per ser de clausura,...qui sap si elles poden entendre millor aquests moments.
El Monestir va tenir una vaca de llet
per l'autoconsum fins aquella guerra incivil. Una de les darreres
vaqueries de Barcelona estava situada a Sarrià, la seva mestressa,
tenia per nom Serafina.