11a edició de la Ruta Gastronòmica de Cabrils - "8 Platillos que Volen"

L’Associació d’Hostalers de Cabrils va presentar, el passat dia 15 de novembre al restaurant Nou Gras, l'11a edició de la Ruta Gastronòmica de Cabrils amb el suport de l’Ajuntament de Cabrils.

En aquesta edició els 8 restaurants participants serviran "8 Platillos que Volen” del 18 de novembre del 2024 fins al 26 d’abril 2025.

L’acte de la presentació va estar presidit per l’Alcaldessa de Cabrils, Maite Viñals; la Regidora de Promoció Econòmica i Turisme, Montse Ponsa Herrera i Roser Mouré la representant de La FAGEM, amb la participació de l’Àlex Iglesias, president de l’Associació d´Hostalers de Cabrils.

Un platillo no és un plat petit, està clar que la paraula és un castellanisme i es refereix a una categoria gastronòmica com pots veure aquí. En general, els platillos són plats molt ben elaborats amb salses i ben cuinats. 

Durant l’esdeveniment, els establiments participants varen elaborar els seus “Platillos” creatius. Els xefs varen explicar i presentar cada una de les seves propostes culinàries i tots els assitents a l’acte varen poder assaborir cada una de les propostes. Totes elles elaborades amb ingredients de proximitat amb el segell propi de cada establiment.

Amb aquesta ruta, l’Associació d’Hostalers de Cabrils com a Vila Gastronòmica del Maresme té per objecte la promoció de la cultura gastronòmica local i els productes autòctons i el foment del turisme gastronòmic català de qualitat.

Aquest són els restaurants participants: Can Rin, amb un post al blog que post veure aqui; Il forno di Papá; La Concòrdia; La Mossegada; L’Hort de Cabrils; L’Hostal de la Plaça; Nou Gras i Sal i Pebre.

I, aquestes les seves propostes:

Can Rin: ofereix nova cuina catalana mediterrànea, Oberta a sabors d’altres cultures culinàries, respectant l’estacionalitat dels productes. El restaurant està ubicat en una antiga casa senyorial de principis del s. XIX. Disposa d’una gran terrassa-jardí per qualsevol momnet del dia, per un dinar, una trobada o un concert. @restaurantcanrin T: 937 509 001

Plat de la ruta: coca de “sofrit”, inspiració menorquina, sardina fumada, escarola i romesco que recordaria al xató.

Il Forno di Papá: la pizzeria restaurant està ubicat al Club de Tenis La Llobera, en plena natura i un espai per practicar l’esport. A la seva carta trobaràs la cuina italiana més mediterrànea. Les masses de les pizzes artesanes cuites en el forn de llenya i una bonissima pasta fresca. A més a més, disposa de barbacoa per cuinar tota classe de carns a la brasa. @ilfornodipapa_cabrils T: 937 530 504

Plat de la ruta: Trofie Pugliesi, pasta de forma arrissada i de mida petita, acompanyada d’un pesto verd di rucola amb gambes vermelles i Cherry semidry.

La Concòrdia: cuina tradicional amb productes de la terra. A la seva carta, també, disposa d'una àmplia carta de vins i còctels, hamburgueses, tapes, o plats elaborats amb productes de temporada. @laconcordiadecabrils T. 937 537 510

Plat de la ruta: ensaladilla “moscovita” elaborada amb patata i pastanaga amb piparra i “torrezno” de Soria, en oli de tàpera i adobats.

La Mossegada: Bar-Restaurant familiar amb una àmplia carta d’entrepans freds i calents, salsitxes i hamburgueses Leo Boek i especialitzats en “bocates”. A més a més disposa de menú diari i plats combinats.

Plat de la ruta: bacallà amb samfaina, un plat tradicional de la cuina catalana i mediterrànea. @lamossegadacabrils T. 937 508 039.

L’Hort de Cabrils: és un multiesapai gastronòmic, situat en un entorn del que havia estat una Masia del s.XVI, actualment restaurada. En aquest espai trobaràs La Pizzeria de L’Hort, el restaurant Tempo de l’Hort, l’Hort Banquets I un Lounge Club amb companyia i bona música.

Plat de la ruta: carpaccio de bresaola sobre focaccia cruixent amb encenalls de parmesà i vinagreta d’alfàbrega i llimona. La Bresaola és un embotit Italià, elaborat amb peces seleccionades de la cuixa de vedella, salada i curada durant alguns mesos. Es talla molt fina, un platillo aromatíc i saboròs pel contrast de cada un dels ingredients. @hortcabrils ; hort.cat; T.937 508 671

L’Hostal de la Plaça: és un hotel-botique i restaurant amb més de 70 anys d’història. Amb una arquitectura acurada, restaurada i acollidora. És un establiment familiar i de quarta generació on convinen la cuina tradicional catalana i contemporànea en un entorn privilegiat. Elegància, distinció, luxe senzill i tracte familiar i agradable. He anat algunes vegades i des de la pandèmia, cada any, per celebrar el meu aniversari.

Plat de la ruta: albergínia escalivada al foc amb sardina fumada, ricotta fresca, pinyons torrats acabat amb una vinagreta de tomàquets secs i tomàquets cherrie. @hostaldecabrils; www.hostaldecabrils.com; T. 933 485 314

Nou Gras és un nou restaurant situat en una antiga masia catalana restaurada del s. XVIII situada en un turonet amb vistes al mar i a les afores de Cabrils. El restaurant és el resultat del projecte personal d’un jove matrimoni, l’Anna i l’Àlex, Xef de cuina, i la seva passió per la gastronomia. A Nou Gras trobaràs propostes gastronòmiques que fusionen la tradició i la innovació. Respectant el producte, l'elaboració així com l’origen dels aliments amb especial atenció a la brasa i els arrossos.
Disposa d’un àmplia terrassa i salons. Un lloc ideal per celebracions en grup. 

Plat de la ruta: Cremós de cheesecake fet a baixa temperatura amb crumble de galeta TUC salada amb tocs torrats i salsa de fruits vermells elaboració artesana al seu obrador.
Nougras.com; @nougrasrestaurant; M. 673 833 407

Sal i Pebre: el restaurant Sal i Pebre ofereix cuina tradicional i de mercat, amb servei de carta amb tapes, “platillos”, i menús  tant de dia com de nit i, també, els caps de setmana.  

Plat de la ruta: cors de carxofes confitades i farcides de verduretes i llagostins gratinats amb parmesà.
@restaurantsalipebre T. 937 538 090

Afegir que l'Aigua Font Vella és el patrocinador oficial de les Jornades Gastronòmiques dels Hostalers de Cabrils.

Tots els restaurants participants en les Jornades disposes d'una àmplia carta de vins, en especial destaquen els vins de la DO Alella.

Enguany, l’Associació d’Hostalers de Cabrils presenta un repte gastronòmic a través d’Instagram.
Com pots participar?
Visita cadascun dels 8 restaurants dels Hostalers de Cabrils.
Fes una foto i comparteix-la a les teves stories etiquetant @hostalersdecabrils Guarda les teves stories a destacats.
Els tres primers comptes que hagin completat l’àlbum gastronòmic més original guanayaran un premi gastronòmic!

Els Hostalers de Cabrils t’esperen, només a 23 km de Barcelona, al Maresme. Cabrils és Vila gastronòmica on destaca a més a més el fons especial de Cuina i Gastronomia a la Biblioteca Pública de Cabrils.

T’agradarà: 
- 10a Edició de la Ruta Gastronòmica de Cabrils - El Bacallà com a protagonista.
- 9a edició de Edició de la Ruta Gastronòmica de Cabrils “De bona pasta” Can Rin - "Sols Conto Las Horas Llvminosas”

El país donde florece el limonero - La historia de Italia y sus cítricos -

"Goethe recorrió toda Sicilia y, como muchos otros viajeros ingleses, franceses y alemanes que hacían el Grand Tour, quedó cautivado por la belleza del paisaje. Años después concentró un anhelo común a los europeos del norte por la belleza, calidez y placer de vivir en el Mediterráneo en una pregunta que parece obsesionar nuestra imaginación colectiva: “Conoces el país donde florece el limonero? …¿lo conoces bien?.”

Alguns llibres ens acompanyaran sempre com el Llibre que avui comparteixo. El país dónde florece el limonero -La historia de Italia y sus cítricos- estarà sempre a la prestageria, disponible en tot moment, per comprovar o consultar una dada o simplement pel plaer de rellegir un capítol o preparar una recepta.

Encara recordo, un dia sortint de la feina, a l’estació de Provença dels FFGC, una passatgera portava, a les seves mans, el llibre que avui et presento. No em vaig poder ressistir i em vaig interessar sobre la seva impressió, sabent d’avançada que es tractaria d’un bon llibre. 

Itàlia, sempre m’ha captivat, molt abans de poder visitar-lo. Va ser el primer país on vaig viatjar amb els primers diners que guanyava de manera autònoma. He continuat visitan-lo, aprofitant les vacances, de nord a sud.

Va ser a Sicília on vaig descobrir la importància dels llimoners i el seu fruit, la llimona, gairabé només arribar. 

Des de Catània, com a centre, podiem visitar altres poblacions, la carretera atravessava un paisatge on no faltaven els llimoners. Una terra magna i pobre per dedicar-se majoritàriament a l’agricultura i per la seva estructura social, on predominava, des de l’epoca medieval, una classe dominant: primer, els nobles I després l’aristocràcia per damunt de la resta de la població. 

No oblidaré el comentari del marit sicilià de la cosina del pare: “Sicília ha estat molt pobre. Aquí, quan una noia es casava, la majoria de famílies no podien aportar cap dot per manca de recursos. Saps quin era la dot de les families a Sicília?: La dot era un llimoner.” Aquest comentari i la tradició ha contribuït junt amb tota la investigació aportada per l’autora al cultiu dels llimoners a Sicília. 

En el patí o petit jardí de la casa dels pares de Barcelona, teniem un arbre, un llimoner, tot un privilegi, també, havia lliris d’aigua i uns rosers que s’enfilaven en una pérgola. El clima de Barcelona és molt suau i aquest arbre viu molt bé en aquesta ciutat. Aquest llimoner era molt estimat per tots nosaltres, no haviem de comprar llimones, ens donava llimones, no gaires, però si les suficients per la casa i en totes les estacions de l’any. Segurament per tots aquest records sempre miro de tenir-ne ni que sigui una llimona a casa. La seva forma, el color, l’aroma cítric, net, agradable, refrescant i alhora ric i guaridor omple d’optimisme, el contrapunt, el sabor àcid i que tant bé combina. Aquest llimoner enyorat i estimat el recuperaré, més endavant, escrivint un post dedicat aquesta fruita. L’arbre de les fulles de color verd intens, les flors blanques, un punt roses i delicades; el sorprenent fruit verd, que poc a poc va madurant, el groc brillant de la fruita, àcida i bella, simbolisme i essència del Mediterrani.  

Així, havia moltes raons per escriure una ressenya del llibre El país dónde florece el limonero, amb el subtitol -La historia de Itàlia y sus cítricos- de 320 pàgines, un format de 13x21 cm, l’enquadernació rústica cosida; escrit per Helena Attle, amb el títol original The Land Where Lemmons Grow. Traduït de l’anglès, amb tota cura, per l’escriptora, traductora i interpret María Belmonte i, publicat al 2017 per l’editorial independent barcelonina Acantilado -Quaderns Crema-. La primera edició del llibre a Espanya és del 20 de març del 2017.

La coberta del llibre, reprodueix un fragment de l’obra de Jacob van Hulsdonck, Natura morta amb llimones de gran sensibilitat. 

A l’intérior del llibre hi ha diferents mapes que illustren i ubiquen cada una de les regions i les zones descrites per l’autora.

El llibre és un magnific treball sobre la història, l’economia i els aconteixaments polítics d’Itàlia, la gastronomia i els cítrics. Els pobles que l’han conformat, els que varen aportar o els que la vàren dominar. 

El llibre és també “un viatge” personal iniciat fa més de trenta cinc anys quan l’autora va viatjar per primera vegada a Itàlia quan els vols eren tant cars que el viatge des d'Anglaterra a Itàlia s'havia de fer en barco i en tren. Així com els viatges posteriors. Va tornar a Itàlia com estudiant, captivada pels cítrics i es va installar a Siena on els hiverns són molt freds. En aquesta regió d’Itàlia els llimoners creixen en torratxes i guarneixen els jardins i les terrases, quan arriba l’hivern s’han d’arreserar en uns hivernacles especials, els limonaie, perquè del contrari no podrien sobreviuere. Aquesta serà la primera paraula que trobareu en el llibre dels centenars de paraules noves d'un llenguatge específic per designar cada una de les particularitas dels cítrics.

El país dónde florece el limonero és un llibre preciós, molt ben escrit i documentat amb converses amb jardiners grans que es resisteixen a abandonar els jardins dels que han tingut cura tota la vida, coneixen cada branca i cada tros de terra, persones que a través dels coneixaments del seu ofici varen transmetre i ensenyar a l’autora; el llibre, també, inclou visites a villes, palaus, propietaris de vivers, cultivadors i col·leccions de cítrics, on cada persona ha aportat o ha compartit el seu saber amb l’autora. És un treball esplèndid resultat de molts anys d’investigació i com ella mateixa va escriure va començar a recollir documentació molt abans de saber que un dia escriuria un llibre.

L’autora assenyala que li va resulta senzill cercar la història dels cítrics perquè estava relacionat amb la seva vida laboral dedicada als jardins italians, com escriptora o com organitzadora de viatges. Així i tot, només una persona que estima i l'apassiona el que fa podia escriure aquest assaig.

El llibre és, també, un assaig científic, un tractat de botànica, un analísi i una descoberta de cada un dels cítrics: des de les curioses formes de les llimones amb dits, la mà de Buda, fins altres cítrics com les taronges dolces, les llimones, les aranges, les sorprenents mandarines, les cidres i le seves particularitats, les bergamotes amb la màgia i l’extracció d’olis fins la creació de l’aigua de colònia, o les úniques taronges sanguines a l’ombre de l’Etna, o les taronges amargues o el chinoto… per citar alguns. 

Cada un dels cítrics es tractat en algun dels setze capítols que pots llegir de manera independent. Tot això acompanyat de la història dels pobles, les costums, les tradicions que es remunten més enllà de l’Edat Mitjana com la batalla de les taronges d’Ivrea; o la importància de la llimona, quan la Marina Reial Britànica va acceptar que el suc de la llimona era un remei per prevenir i curar l’escorbut;  la descoberta i els estudis, les col·leccions, els llibres o un receptari compartit on no exiteixen quantitats exactes per elaborar alguna de les millors melmelades on cada cítric es considerat en si mateix. També, cal destacar l’any 1860 de gran importancia en la producció de cítrics sicilians quan aquesta fruita proporcionava més diners que qualssevol altre activitat agrícola en tota Europa. Coincidint amb la unificació italiana. Sícilia es va desfer del domini dels Borbons i es va unir al nou regne d’Itàlia. En aquest moment històric, d’un gran caos polític a Palerm, neix una organització anomenada Cosa Nostra o Mafia i que va controlar de diferents maneres la producció dels cítrics a la Conca d’Oro.

En definitiva, és un viatge inoblidable i fascinant a través de la història, l’economia, l’art, la poesia, l'amor on l'autora comparteix algunes receptes i la gastronomia pròpia de cada regió que ha visitat amb la impressió personal que el fa proper. 

El llibre inclou, també, llocs per visitar: jardins i col·leccions de cítrics, granges, vivers, festes, museus, visites guiades, restaurants i cafès.

La cronologia dels cítrics i aquelles cidres, els primers i únics cítrics que varen arribar a Itàlia a l'any 70 dC amb els jueus que fugien de Jerusalem i es varen establir a Calabria; l'índex al costat d'una bibliografia selecta.

“No hay nada que se pueda comparar al sabor de una naranja recién cogida del árbol”

"La cosecha de otoño terminó bajo una inmensa lluvia, tal como había empezado, y en lo más profundo de un empapado cultivo de cidros me di cuenta de que el amor de Italia por los cidros es mutuo. La visión de los árboles en torno a mí, sus raíces profundamente hincadas, en el mojado suelo, las brillantes hojas, los frutos destellando como enormes adornos de Navidad y las ramas totalmente estiradas para recoger el incesante aguacero, me recordaron una extraña frase de Teofrasto en su historia de las plantas. Decía que los cidros solo prosperarán en un «lugar blando y bien regado, porque ésos son los lugares que aman».

Helena Attle és autora de quatre llibres sobre jardins italians i sobre la història cultural dels jardins en tot el món. Així mateix, com diu la coberta del llibre és membre de la fundació d’escriptors professionals Royal Literary Fund de Londres i ha treballat a Itàlia durant els darrers trenta anys.

La truita de riu – Truita de riu a la “meunière” i truita de riu amb pernil.

«La truita, per esser bona, ha de tenir quatre efes: franca, fresca, fregida i del Freser»: es diu perquè les truites que es crien en el riu Freser tenen molta fama de saboroses.

En aquest refrany el nom del riu pot variar segons l'indret dels Pirineu. Així a la comarca del Pallars, la última f seria del riu Flamisell...:)

foto de Marc Fly ©

Als estanys i els rius de muntanya hi ha diferents espècies de peixos però sens dubte la més apreciada és la truita de riu, el peix de la muntanya. “És té constància que des del Paleolític mitjà la pesca va ser una activitat tradicional i un recurs alimentari excepcional que permetia menjar peix on no arribaven els productes del mar:” A.Sàez i un estudi anterior de l'historiador Martínez Magenta.

Els sistemes de pesca varen anar evolucionant al llarg del segles, alguns varen perdurar com la pesca amb les mans que emplenaven els pastors o els més hàbils; o la pesca a sarpades, amb forquilla, o amb un petit rai que s'endinsava al mig dels llacs i que requeria sempre anar a pescar acompanyat, amb llum, assecant el riu, amb dinamita, amb canya, amb filats, etc.

Quan acabava la temporada de la truita, quedava, la truita de riu en salaó, una manera de conservar, coneguda des de l'Edat Mitja, com més endavant veure'm. Aquesta dada implicava un comerç sobre aquest “mineral comestible” provinent de les mines de sal de Cardona; també, quedava el bacallà salat, l'únic peix que arribava des del Mar del Nord a les terres d'interior i a tot el Pirineu. La sal permetia la conservació i el transport; a més a més, també, arribaven al Pirineu les sardines de casco, “els civils”, i les llaunes de conserva.

Després, a meitat del s.XX, la pesca de la truita de riu es convertiria en una afició, una activitat recreativa i esportiva regulada, actualment, al Principat pel Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya.

La dada bibliogràfica més antiga que va trobar Alexandre Miró sobre la pesca de la truita de riu als estanys dels Pirineus és del 1371, es tracta de l'estany d'Évol a la comarca de Conflent. “Devien ser d'enorme valor les pescades que es feien a l'estany Évol ja que cinquanta anys després, al 1423, varen trobar una resolució judicial sobre els drets de pesca als estanys.”

De gran importància és la dada recollida per l'historiador Carles Gascón en la redacció d'un gran inventari o capbreu que va ordenar Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep de l'Aragó, a l'any 1151, amb l’objectiu de deixar registrats els seus drets per escrit i, d’aquesta manera, poder fer-los valdre en qualsevol plet que pogués plantejar-se en un futur.

“Per una banda, a la Cerdanya trobem un gran interès per les truites salades, fins al punt que el comte se n’atorga un total de 1.100 de cens anual. La truita és una espècie molt habitual en rius d’alta muntanya i, en aquest sentit, sembla que la quantitat sol·licitada implicaria una àmplia activitat de pesca en aquest territori, i una clara integració de la truita en la dieta cerdana. Per fer-nos una idea de la intensitat de la pesca, i de la seva abundància, el batlle comtal de Llívia havia de rebre 60 truites setmanals entre sant Joan i sant Miquel, que s’afegien al cens anterior. En relació encara amb el cens de les 1.100 truites, el fet que haguessin de ser salades implica una activitat de salaó per a la conservació del peix que integra un comerç de la sal, el qual, presumiblement, havia d’arribar de la vila de Cardona seguint el Camí Cardoner.” Ramon Berenguer IV i els capbreus de la Cerdanya i el Conflent. Una instantània de l’economia pirinenca de mitjan segle XII.

La truita de riu autòctona o comú va ser un peix molt arrelat i apreciat als pobles de muntanya de Catalunya i de l'Aragó. Destinat majoritàriament a l'autoconsum i també com va escriure Alexandre Miró en el seu excellent treball Les truites als estanys dels Pirineus una ocupació i fins i tot un negoci.

La truita de riu va ser una font d'ingrés afegit per algunes famílies que en temporada podien vendre la truita de riu pirenaica a altres pescadors, als restaurants dels Pallars, de La Vall d'Aran, a tots els monestirs dels Pirineus, als establiments termals com el balneari de de Caldesde Boí i el de Panticosa o, a l'altre cantó dels Pirineus, en una de les diferents rutes a peu com la que anava des de Cabdella fins a les estacions termals de Bagnères de Luchon, després de llargues caminades inimaginables avui en dia. Després, fora de temporada, aquests pescadors de muntanya feien de guies o acompanyaven a altres pescadors atrets pel paisatge.

Aprofitant unes vacances vàrem anar fins a Tavascan per visitar la piscifactoria, ho vàrem fer pel nostre compte, perquè la persona que ens havia d'acompanyar es va indisposar aquell dia.

Fa uns dies, quan estava preparant aquest post vaig poder parlar amb qui va fundar, a l'any 1985, la primera piscifactoria a Tavascan. Una conversa entranyable d'un home senzill i savi que parlava amb el cor. Aquesta piscifactoria, avui, malauradament inactiva, des de l'any 2023, quan una riuada va acabar amb millers de truites i no varen poder remuntar davant de les quantiosos pèrdues. A la piscifactoria de Tavascan tenien dues espècies de truites l'autòctona del Pirineu i la truita irisada originaria d'Amèrica del Nord.

També, vàrem visitar la primera piscifactoria de la península dins del preciós entorn del Parque Natural Monasterio de Piedra que va iniciar les activitats a l'any 1867.

He intentat apropar-me als records personals i familiars de sortides i estades als llacs de La Cerdanya, l'Alt Urgell i el Pallars, o un matí de pesca en algun dels afluents del Prepirineu del riu Segre i al mateix Segre. He assaborit les truites de riu, acabades de pescar, senzillament enfarinades o no o directament fregides, una de les millors maneres d'assaborir-les. També, recordo alguns restaurants d'Andorra i La Seu d'Urgell on no faltava, en temporada, en la carta dels restaurants.

Tot un privilegi!

carrets de pesca del pare - en un d'ells hi ha un dibuix d'una truita de riu -

El filòleg Joan Coromines descriu la truita: Peix de la família dels salmònids, de l'espècie Salmo fario, que habita en els rius i llacs de muntanya, es fa de 15 a 40 cm. de llarg, és comestible i molt saborós. (pir-or., or., occ.); cast. Trucha. Si li trobats truytes e esturió e altres viandes delicades, lexats-lo defora, Eximplis, i, 276. La segona accepció del diccionari seria la truita d'ous. poder seria per la forma de la truita a la francesa que ens recordaria aquest peix?

Varietats:

La truita comuna (salmo trutta – Linnaeus 1758), és una espècie nativa a Euràsia i al Nord d'Àfrica i, per tant, autòctona en els rius de la Península Ibèrica. Té el cos amb taques vermelles, carbasses i negres. Presenta aleta adiposa. Cua sense taques. Es localitza a l'alta i mitja muntanya on el turisme recreatiu i l'esport en temporades permet la seva captura. Un recurs comercial i esportiu important d'aigua dolça.

La truita irisada o arc iris (oncorhynchus mykiss - Walbaum, 1792). Té el cos amb taques negres i una banda lateral irisada. Presenta aleta adiposa. Cua amb taques negres. Va ser introduida al 1929 d'origen nord-americà. La seva distribució està pràcticament limitada a les zones de pesca on es repoblava antigament. En l’actualitat, és prohibit repoblar amb aquesta espècie a Catalunya. Aquesta varietat és la que trobem a les piscifactories.

La truita de rierol (salvenilus fontinalis - Mitchill, 1814). Té el cos amb taques vermiculars blanquinoses sobre fons verd fosc. Aletes pectorals, ventrals i anals amb una doble ratlla blanca i negra. Part inferior del cos de color carbassa. Va ser introduida al 1975. És molt territorial. Es troba als llacs del Pirineu a l'alta muntanya.

Pel que fa a la manera de cuinar o preparar les truites de riu majoritàriament sempre és fregides, per això es diu: “truita de l'aigua a la paella, i de la paella al plat”; també és molt habitual fer-les a la Navarra, amb pernil i ametlles, aquesta manera de cuinar-les és com les fa la mare, sent una de les maneres de cuinar-les més tradicionals, també, és habitual cuinar les truites a la pirenaica o a la llosa, al forn, a la brasa, truita fregida amb pernil o cansalada, escabetxades, o amb cervesa o vi sense oblidar la truita fumada.

Proposo dues receptes senzilles i molt bones.

La meva elecció: Truita de riu a "la meunière"

Josep Lladonosa va escriure: “En aquesta vall, (La Vall d'Aran) i especialment a les fondes, solia tenir una certa influència una tècnica de cocció vinguda de França. Es tractava de la meunière, tècnica d'altre banda, molt estesa arreu del món.

He triat aquesta recepta perquè és molt saborosa i perquè volia utilitzar la mantega del Cadí en la seva elaboració per la gran qualitat d'aquest producte, pel lloc on s'elabora, a La Seu d'Urgell, i per proximitat als Pirineus. 

També, he tingut en compte l'elecció del vi per acompanyar les truites de riu. La meva elecció: Horitzó del celler Cota 730. Un vi d'alta muntanya. Elaborat amb les varietats: Riesling 70 % i Garnatxa blanca 30 %. Les vinyes estan situades a Rialp, al Pallars Sobirà, al bell mig del Pirineu de Lleida i a una altitud de 730 m.

Les truites de riu les vaig comprar al supermercat Plus Fresc de Barcelona (el preu juliol 2024 a 9,95 Euros el Kg)

Anem per les receptes:

Ingredients (per a dues persones)

- 1 truita de riu
- farina
- oli d'oliva verge extra de Molí del Set
- mantega Cadí
- llimona
- julivert
- sal i pebre

Preparació i cocció

• Demanem a la peixateria que ens netegi la truita i li tregui l'espina

• Per netejar i salar millor el peix seguim aquesta tècnica: Dissoldre 30 gr. de sal en 1l d'aigua bullin, quan l'aigua s'hagi refredat totalment (la podeu posar a la nevera per accelerar el procés) submergiu la truita de riu, entre 5 a 15 minuts (segons la mida i el pes). Retireu i eixugueu la truita de riu amb un paper de cuina. Reserveu. Aquesta tècnica serveix per netejar la truita d'impureses i també queda salada. Per això, no caldrà posar sal quan la cuinem.

• Afegiu el pebre al gust, arrebosseu amb farina i espolsem la resta de farina.

• En una paella, prou ample, posem l'oli d'oliva necessari per fregir amb un tros de mantega. Quan estigui calent afegiu la truita de riu i coure lleugerament.

• Aquesta operació s'ha de fer de manera ràpida per evitar que la truita de riu s'enganxi a la paella. El foc no té que ser gaire viu o alt. La crosta de l'oli i la farina es convertiria en una barrera i no es podria coure bé l'interior de la truita.

• Donar la volta i coure la truita de riu, per l'altre cantó, i continuar la cocció a bon ritme.

• Una vegada cuita posar-la en una plata calenta (la podeu escalfar al forn); exprimir unes gotes de llimona per damunt i afegir julivert picat (prèviament escaldat i escorregut)

• En el darrer moment, abans de portar a taula, en la mateixa paella on hem cuit el peix afegir un tros generós i suficient de mantega cuita fins que tingui color avellana. 

• Ruixar la mantega cuita pel damunt del peix. La mantega calenta i el julivert picat i humit fa com una escuma (com es veue a la imatge) amb un aroma deliciós per presentar a taula.

• Podeu acompanyar la truita de riu amb bolets de temporada o patates al vapor.

Truita de riu amb pernil (per a dues persones)

• 1 truita de riu
• la farina necessària per enfarinar la truita
• 1 tall de pernil del país o cansalada
• oli d'oliva verge extra de Molí del Set
• sal i pebre

Preparació i cocció

• Demaneu a la peixateria que ens netegi la truita i li tregui l'espina.

• Abans de cuinar la truita preparem la salmorra explicada en la recepta anterior.

• En una paella ampla i a foc mig posarem oli d'oliva, de moment, només untar la paella.

• Quan estigui l'oli calent posarem el tall de pernil o la cansalada sense la cotna, coure lleugerament, per les dues bandes sense que s'assequi. Reserveu.

• Posem el tall de pernil a l'interior de la truita.

• Enfarinem la truita i espolsem l'excés de farina.

• Afegim un raig d'oli d'oliva a la mateixa paella i deixem coure la truita a bon ritme banda i banda.

• Comproveu que la truita queda cuita per dins.

• Presenteu a taula en una plata calenta, podeu posar una mica de l'oli de la cocció filtrat pel damunt, acompanyeu de unes patates al vapor o una amanida.

• Aquesta recepta la podeu adaptar al forn.

Que vagi de gust!