dissabte, 30 de juny de 2018

La cuina de Picasso “Els genis són a la cuina”


"No hi ha prou de conèixer les obres d'un artista. S'ha de saber també quan les feia, per què, com, en quines circumstàncies.
Segur que algun dia existirà una ciència, que potser rebrà el nom de «la ciència de l'ésser humà», que tractarà d'inquirir més a fons l'ésser humà a través de l'ésser humà creador.
Penso sovint en aquesta ciència i intento deixar per a la posteritat una documentació tan completa com sigui possible. És per això que dato tot el que faig." Pablo Picasso.
El Museu Picasso de Barcelona ha organitzat una exposició temporal dedicada a la Cuina de Picasso, inaugurada el passat 24 de maig fins al 30 de setembre, podem gaudir d'una mostra única on s'han reunit més de 180 obres de museus d'arreu del món i de col·leccions privades presentades en ordre cronològic.

És la primera vegada que es fa una exposició del pintor dedicada a la cuina i no itinerant. El director del museu, Emmanuel Guigon es preguntava: “Una exposició de la cuina de Picasso? Per què no?” A través de la pintura, l'escultura, els gravats, la ceràmica, els escrits, o aquella factura de la botiga de queviures, la cuina està present com activitat quotidiana. Picasso va ser un geni, un volcà creatiu, com si fos un estel que transforma el seu entorn. Quan es menja una poma i d'aquí un poema, o aquell llenguado que després es perpetua i fossilitza en una espina per formar part d'una ceràmica. El record d'un amic davant d'unes estovalles fins al vi que varen prendre o els estris de cuina transformats en una escultura.

El director del museu vol destacar que la idea de l'exposició resulta d'una trobada amb Androula Michael, dins del marc de les exposicions “Picasso-Méditerranée” organitzades pel Musée national Picasso-Paris i el seu president, Laurent Le Bon.

Qui millor que un altre geni per acompanyar l'exposició sobre la cuina de Picasso que Ferran Adrià?
Ferran Adrià, una persona d'una altra època i d'un altre pensament però evocador i admirat per ell.

La idea de la col·laboració va sorgir l'any passat en una conversa sobre “la sarten de Picasso” entre Emmanuel Guigon i la professora Jessica Jaques. La idea era inicialment un text per l'exposició i posteriorment el director va proposar a Ferran Adrià crear una sala on es recollís una part de l'univers d'elBulli per explicar que és la Cuina? Respostes essencials de l'ésser humà com a ésser creatiu.

Per això, s'ha destinat la Sala Mauri del Museu a recollir gran part del procés creatiu d'elBulli, una porta de vidre com si fos una pissarra, plena d'interrogants, comunica amb el carrer Montcada i ens obre un món de reflexió: un vídeo, els llibres, els dibuixos, les peces i els estris on vaig reconèixer el trepant de Bosch que es va idear per un plat i en Ferran Adrià ens havia explicat en una classe, Japó... i una altra porta de vidre al costat de l'exposició enllaça amb La cuina de Picasso.
Dins de les activitats paral·leles a l'exposició vaig assistir, el passat 7 de juny, a La Cuina de Picasso a partir del gust.

Visita sensorial a l'exposició amb Ferran Adrià i Emmanuel Guigon. La visita va durar més de dues hores. Varem poder gaudir d'una estona màgica, extraordinària, on el temps es va aturar. El director del Museu va explicar com s'havia organitzat l'exposició, una part del procés, amb les persones i l'equip que ho havia fet possible, els Museus i les col·leccions privades que havien col·laborat, els espais del Museu, i el temps que portaven treballant. Un detall o molts detalls que poder varen passar inadvertits. Uns fulls de mà, en el Passadís com si representessin uns draps de la cuina, grans, en quatre idiomes i amb imatges de les obres de Picasso pel record.

Vàrem recórrer cada una de les 10 sales de l'exposició temporal La Cuina de Picasso, primer Emmanuel Guigon feia una introducció del context i de l'obra triada. Després Ferran Adrià és qüestionava, reflexionava i provocava un pensament o una idea amb les seves preguntes i amb la seva exposició.
Ferran va transmetre des des de l'inici que ell no tenia cap pretensió de comentar cap obra, per això estan els experts, ell volia exposar i transmetre la seva admiració a Picasso com a artista, geni i la llarga capacitat creativa durant tants anys i apropar, comparar, què ha significat el món de l'art envers el món de la Cuina. Així aquesta és la pregunta que es formula Ferran Adrià: que és la Cuina? i destacar la gran feina de l'equip d'elBulli durant tot el temps que va estar obert i el que va representar, i els 1.846 plats que varen crear, i la vinculació al món de l'art és evident en molts plats d' elBulli i que podeu ampliar en el post que vaig escriure.

elBulli no tan sols va catalogar i numerar, sinó que va crear un llenguatge propi, un llenguatge capaç de provocar una emoció d'admiració, felicitat, màgia, sorpresa, confort molt més enllà del fet d'alimentar-se.

Vaig tornar de nou al Museu el 19 de juny, sortint de la feina i amb l'ànim d'absorbir i de veure el que no havia pogut veure en aquella primera visita. També vaig anar a la Sala Mauri, que en l'anterior visita no varem visitar, per recordar i refrescar aquella exposició que es va fer al Palau Robert.

En la visita guiada varem recórrer cada una de les 9-10 sales:
La cuina catalana: Els restaurants que va freqüentar Picasso en la seva etapa a Barcelona, Els Quatre Gats, on no tan sols va escriure els menús i dibuixava els cartells, l'obra el Plat del dia. Una cuina popular, amb productes frescos, moltes fruites i verdures que trasllada en la seva obra impregnat per les estades a pobles com Gósol i la pregunta des de quan existeixen els restaurants?

Després de l'etapa de Barcelona vindria París i la Cuina Cubista, l'obra “El restaurant”, un collage amb un pollastre esplèndid poder taponat de tòfones acompanyat del menú del dia descrit pel director.
Els objectes de la vida quotidiana: una pipa, un sifó, una guitarra o una ampolla d'Anís del Mono. L'exposició presenta també un document poc conegut, el Manifeste de la cuisine cubiste, de Guillaume Apollinaire, on es recorden els sopars cubistes que s'organitzaven a París.

Ferran Adrià ens parla de la capacitat creativa de l'artista en comparació a l'activitat creativa dels cuiners i un recorregut per la història de la gastronomia: Auguste Escoffier, la nouvelle cuisine, que va canviar la història de la gastronomia i a mitjans dels anys 90, un moviment que va tenir lloc aquí amb un nom, la cuina tecno-emocional. Qualssevol persona que l'agradi el món de l'art pot veure relacions en la cuina.

La cuina, els aliments, els objectes, la copa blava o el vas d'absenta, les paraules, la poesia, i els estris, que passaria si arribessin a casa i no tinguessin res per cuinar o cap cassola on cuinar? Quants colors coneixem?  Quantes persones coneixeu que hagin sabut interpretar un plat?

La cuina i la penúria en temps de guerra i el bufet de Le Catalan, les natures mortes perquè també criden i expressen el seu enuig i també inspiraven a Ferran Adrià per explicar el fet de menjar i de com mengem; Els fruits de mar que tan l'agradaven a Picasso, els peixos, les sípies, les garotes, els pops, les sardines; de la terra l'aigua i el foc i la representació de plats quotidians com els ous ferrats, els peixos, o la botifarra. La cuina a l'aire lliure i el Mediterrani.
                   Natura morta. Museu Picasso Barcelona
La seqüència de fotografies de David Douglas Duncan, el fotògraf escrivia d'aquesta manera: “Picasso acabava de filetejar un llenguado a la meunière amb una precisió quasi quirúrgica, i va agafar l'espina per escurar-la. Semblava que toqués l'harmònica, i vaig fer-li aquesta fotografia sense importar-me que tingues la mirada perduda...Després, Picasso va deixar l'espina al plat, va anar-se'n al corredor de l'entrada de la casa i va tornar amb un fragment d'argila de terrissa tendra. S'havia menjat el llenguado, però pensava immortalitzar-ne l'espina. He pensat en unes altres espines...que es varen reformular per un altre gran de la cuina
Picasso a La Californie realitzant Plat amb fòssil de peix Canes, abril de 1957. David Dougles
Fotografies Arxiu Museu Picasso, Barcelona © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2018
L'exposició acaba amb l'obra “La Cuina” de 1948 i uns expositors de vidre on es conserven les factures, llistes de la compra o encàrrecs de Picasso. La dieta de l'artista, el que comprava per ell, les seves dones o pels seus amics. Testimoni d'una cuina mediterrània.
Perquè Picasso ho guardava tot i elBulli també.

Davant d'aquesta obra i sense preveure-ho, ens varem fer una foto, poder era un resum de tant. "Fa uns quants anys"...però encara estem aquí! somriures, gràcies de tot cor.

Paral·lelament a l'exposició: tertúlies, visites, xerrades, conferències i menús Picassians en diferents restaurants de la ciutat.

Una recomanació no us perdeu aquesta exposició és única. És una gran sort que es celebri a Barcelona i la tinguem tant a prop. Estic segura que si es celebres a París, Londres o Madrid hi anirem. Aneu-hi! Podeu recórrer, els carrerons de Barcelona, en un indret únic.

La Cuina de Picasso
Comissaris:
Emmanuel Guigon
Claustre Rafart i Planas
Androula Michael

Et pot interessar
Ferran Adrià i elBulli 1961-2011 Risc llibertat i creativitat. Els somnis són possibles








Hannah Collins. El festí fràgil. Rutes a Ferran Adrià


dijous, 31 de maig de 2018

Blogs Vivants de RAC1, Cuina Cinc i els oients busquem les millors cremes catalanes

"M’exalta el nou, m’enamora el vell” J.V. Foix

Amelie l'agrada la crema i, a tots nosaltres també, la prova va ser el dissabte passat quan el programa Via Lliure de RAC1 varem buscar i recomanar alguns dels restaurants, granges o pastisseries on prendre algunes de les les millors cremes del país. 
La crema, cremada o sense és un de les postres més generalitzades del país, a les cases, ara no es fa gaire, encara que a casa la continuem fem, però si la podeu trobar en la majoria d'hostals, fondes i cases de menjar, allà on trobem bons productes, segur que s'elabora una bona crema cremada, crema catalana o crema de Sant Josep
Quin és el secret d'una crema i la fa sublim? Sens dubte la qualitat dels productes: els ous ecològics, la llet fresca i de proximitat, el sucre, el perfum de la llimona o l'aroma de la canyella i saber en quin moment s'ha de cremar i per descomptat la paciència i l'estima de la persona que la fa.
Sigui com sigui aquí teniu alguns llocs on prendre la Crema Cremada, Crema Catalana o Crema de Sant Josep. En el blog trobareu els posts i la recepta de com fer una bona crema, també el gelat de la crema catalana, recepta inspirada en el Motel Empordà i les pomes farcides de crema catalana.

Els restaurants clàssics, els que innoven, els que reformulen o les granges, les pastisseries i les recomanacions dels oients.  

Els clàssics
La Fonda Europa a Granollers, amb un post al blog, i el Senyor Parellada a Barcelona fan la crema cremada des de sempre, abans, reservada tan sols el dia de Sant Josep, i des de finals dels anys 70 està fixa a la carta per la demanda dels clients. S'elabora amb productes locals i de proximitat amb la mateixa formula des de sempre. Unes altres postres amb crema que podeu trobar a la carta és el semifred, una combinació de gelat de canyella amb crema, molt bo pel contrast de fred i de les dues elaboracions artesanes.

En Ramon Parellada explica que la crema inicialment es deia Crema Cremada, amb el temps, pren el nom de Crema Catalana o Crema de Sant Josep com senyal d'identitat. 

Les 7 Portes, un altre buc insígnia de la Cuina Catalana. La crema catalana està fixa a la carta des de fa molts anys. És una de les postres més demanades i que agrada més. Per la seva elaboració utilitzant també productes de màxima qualitat. A més a més preparen les pomes farcides de crema catalana i el gelat de crema catalana segons la temporada. Podeu veure el post del flam i el pijama en aquest post.
El Motel Empordà de Figueres serveix la crema catalana el dia de Sant Josep, el que està fixa a la carta és el gelat de Crema Catalana, recepta de Josep Mercader, qui va pensar que després d'un bon àpat poder no vindria de gust unes postres com la crema per això va idear el gelat de crema catalana més lleuger. El gelat de crema catalana es presenta en una tulipa acompanyada de sucre de canyella amb moscatell de l'Empordà. El Motel té un post al blog i alguns plats que m'agraden.

Jaume Subirós ha continuat innovant i investigant, ara, prepara una crema catalana que no porta ous i els substitueix per una infusió de farigola poder inspirada en el millor sorbet de farigola que hagis pres mai. A la tardor en el temps de les figues preparant unes figues recobertes de crema, també l'éclaire farcit de crema amb ous ecològics de l'Agullana i la llet de Banyoles.
                                        Gelat de crema catalana fet per mi i que podeu trobar en el blog
Propostes modernes i tradicionals a Compartir a Cadaqués. Escumes lleugeres i aire el símbol de la cuina contemporània. Una crema escuma més que deliciosa i excel·lent, la tradició innovada. La presentació en un bol de vidre gravat i elegant, la diferència i la característica és en que en la seva elaboració incorporen nata i es prepara amb els sifons per crear les escumes, va acompanyat de maduixetes de bosc amb taronja. M'agrada el contrast amb l'acidesa de la fruita i la suavitat de la crema.  M'agrada Compartir! Vaig anar a Compartir quan feia poquets dies que l'havien inaugurat.

Sans Travé a Solivella és restaurant familiar amb una cuina tradicional i d'avantguarda. Tres propostes de crema diferent per una crema catalana molt bona elaborada amb productes de màxima qualitat.
Tenen des de sempre a la carta la crema catalana tradicional i a més a més unes postres d'autor des de l'any passat elaborats per Joan Carles. La crema catalana s'elabora a baixa temperatura, amb poma liofilitzada, pa de pessic cítric i un sorbet de taronja i des de fa poc han tornat a posar a la carta els mils fulls amb crema catalana de la padrina perquè els clients els hi han demanat. 
Sans Travé té un post al blog, i un post d'un vi del seu celler,

Can Ventura a Llívia, el xef Santi Ferrer prepara la crema catalana des de fa més de 20 anys com va la va aprendre del xef Carles Gaig. S'elabora amb productes de màxima qualitat i de proximitat. Els ous ecològics de Cal Grauet i la Llet fresca de Ca L'Alzina. Apta per celíacs.  

Ca L'Ignasi a Cantonigrós elaboren dues cremes, la clàssica, com la fa la seva mare i la segona inspirada en la manera de fer de Ferran Adrià amb escuma i nata amb maduixetes de bosc, semblant a Compartir. Una delícia. Productes de proximitat i del Collsacabra. La cuina de sempre posada al dia, cuina osonenca, cuina catalana, i cuina d’estil propi i tota una filosofia al darrera que no és altre que fer-vos marxar feliços i contents així diu la seva web.
I les granges:
La Granja Viader, del carrer d'en Xucla de les millors en la seva categoria. Preparen la crema amb la recepta original de la besàvia de la Mercè, actual propietària i cinquena generació amb la mateixa família. Tots els productes són frescos i la llet de la màxima qualitat. La característica és que fan la crema al bany maria i triguen dues hores en fer-la, remenant lentament i a foc molt baix. El dia de Sant Josep varen vendre 400 cremes individuals, es presenta en les clàssiques cassoletes de fang. Abans la crema es presentava en plates que les famílies venien a recollir per prendre com postres a casa seva. Granja Viader són els creadors del Cacaolat, el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món.  

Les dues Granges del carrer Petrixol: La Pallaresa des de 1947, tenen la crema a la carta i és la granja preferida dels japonesos i Dulcinea sempre a la carta amb productes bons i de qualitat, es crema amb pala. És la preferida del turisme italià, els clients són de fora i locals. Sempre estan plenes a l'hora de berenar.  


Destacar la Pastisseria Foix a Sarrià, imprescindible, elaboració artesana, la crema és el seu producte estrella, la pastisseria de la Plaça de Sarrià té un espai en per degustar. La crema és el producte que més defineix la pastisseria Foix, elaborant la crema de manera artesana igual que ho varen fer al començament, trencant els ous i pasteuritzen la llet ells mateixos. Tots els productes són de la millor qualitat. Tenen uns sobres que permeten “fer l'efecte de cremar només amb sucre i la canyella” per si te la vols emportar a casa. Fan diferents mides i presentacions, elaboren braços de gitano, tant individuals com familiars, els torrons amb el nom del poeta i també elaborant un gelat de crema catalana més que deliciós.

Recomanacions dels oients:
  • La de Can Pau Nadal a St.Pere de Vilamajor.
  • Molt bona la de La Cava a Tàrrega.
  • Espectacular l’escuma de crema catalana del restaurant Fermí Puig.
  • L’imprescindible crema de l’Hispània.
  • Crema catalana vegana, la millor al Cor Verd d’Igualada
  • Al restaurant Fusimanya (Osona) fan una crema catalana amb xocolata desfeta (en lloc de la sucre cremada) que és un espectacle!
  • Les del restaurant l’Aligué (Manresa) i la Fonda Xesc (Gombrèn).
  • A la Granja Sant Francesc (els reis del pollastre a l’ast) d’Altafulla. Boníssima.
  • Molt bona crema catalana al Cal Ganxo, Masmolets, Tarragona.
  • La del Restaurant La Roca Petita de Riudellots de la Selva (Girona)
  • La millor que he tastat a tot el món va ser a Cal Pau Xic a Guardiola de Font Rubí. Simplement orgàsmica!!!!
  • La de Can Puig a Sant Feliu de Buixalleu
  • A l’hotel la Riba del Pantà de Sau, boníssima!!!

Gràcies A Via Lliure de RAC1 per convidar-me. Podeu escoltar el Podcast del programa en la mateixa web.

divendres, 25 de maig de 2018

Bacallà amb mel


El bacallà amb mel és un plat antic, de la cuina conventual, atribuït per tradició oral al Monestir de Poblet i possiblement a altres monestirs. He llegit, he consultat bibliografia i també vaig parlar amb el monjo responsable de la Biblioteca del Monestir de Poblet per esbrinar si podia trobar algun receptari on s'hagués recollit la manera d'elaborar-ho. Després d'algunes reflexions en alt es pot concloure:
El bacallà i la mel eren dos productes a l'abast dels monestirs, de fàcil conservació, adequats a les tradicions i restriccions cristianes, d'altres religions o creences, l'oli de les oliveres properes era el greix necessari per cuinar, no era tant habitual com ara però si era el més indicat per aquells períodes i, la farina de blat de les comarques veïnes. Era un plat senzill i habitual, el contrast de dolç i salat que tant agradava i sense gaires sofisticacions. Així en Jaume Fàbrega escriu: “el gust pels agredolços heretat de l'època clàssica greco romana com medieval es va perpetuar fins ben entrat el s. XIX”.

La mel era l'únic edulcorant natural fins que es va incorporar el sucre considerat un article de luxe i car. A més a més la mel devia ser un producte del mateix monestir, situat en la Comarca de la Conca de Barberà amb abundant floració per poder mantenir els ruscs. Aquesta recepta no s'ha trobat escrita en el llibre del receptari del Prior i com a molt es pot donar constància de la seva elaboració fins l'any 1835, any de la desamortització de Mendizabal.
                          Imatge del claustre del Monestir de Poblet cedida per Joan Ramon de Fotomedieval
Fa uns deu any em vaig interessar sobre l'origen d'aquest plat, em sembla essencial per entendre la Cuina Catalana per la combinació del dolç i el salat, molt habitual en la nostre cuina i que ens ajuda a entendre no tan sols una manera d'organitzar-se sinó que a través de la cuina anem descobrint la nostra història. En aquell moment vaig trobar en algun llibre que el bacallà amb mel s'elaborava també en el Monestir de Les Avellanes, i més tard, he sabut que les avellanes no es refereix al fruit sec sinó que ve de les abelles que produeixen la mel! Fa un temps es varen començar a organitzar unes jornades gastronòmiques on es reproduïen plats antics de la cuina medieval on la mel era un dels ingredients.

Després d'aquesta presentació per situar el plat em va semblar, que ara, era el millor moment de compartir la recepta i escriure aquest post. La tradició de comprar la nova mel coincideix amb la celebració de la Fira i Festa de Sant Ponç i és remunta a tants anys com té al fira perquè és en aquest moment de l'any quan hi ha les primeres brescades i la mel és més clara pels tipus de floració i fer coincidir aquest post en aquest moment de l'any just també quan s'està celebrant també el dia mundial de les abelles.
La mel, com altres productes, m'agrada tenir-ne sempre que puc a casa i comprar-los quan és el temps i el millor moment, així com aquell que no s'amoïna saps que sempre tens a l'armari o al rebost i així no tens que pensar perquè vas seguint el calendari en cada estació de l'any.
La mel és un aliment natural que elaboren les abelles a partir del nèctar del les flors i que emmagatzema en els alvèols de la bresca.
Hi ha moltes varietats de de mel, “de mil flors” poder és la més coneguda, i la més venuda en aquest moment de l'any. El dia de Sant Ponç em van dir els apicultors que és la que més agrada, tant pel seu color com per la seva textura. després va variant segons la floració i l'època de l'any. Hi ha mel de farigola, taronger, romaní, d'avet o de castany i de tonalitats més clares fins les més fosques, amb més o més densitat que pot arribar fins a cristal·litzar.

La mel té moltes propietats i diferents usos des des dels cosmètics, medicinals, i per l'alimentació. A la cuina s'utilitza des d'antic com l'únic endolcidor i conservant natural que existia abans de introduir el sucre.
La producció de mel té testimonis molt antics com podrien ser les representacions de les pintures rupestres de la Cova de l’Aranya, a la població valenciana de Bicorp, a la Bíblia o l'antic Egipte i si seguim l'etimologia i l'estudi dels noms d'algunes poblacions podem descobrir diversos assentaments on algunes persones devien tenir cura de les abelles, la producció de mel i els seus derivats com va explicar Fra Valentí Serra el dia de Sant Ponç.

A l'Edat Mitjana, trobem el pa d'espècies, (amb un post al blog) una de les preparacions més antigues que s'elaboren amb la mel, un dolç molt popular a la Bourgogne i que podem trobar també d’altres llocs d’Europa. La recepta del pa d'espècies prové de la Xina, va ser transmès als àrabs i aquests el varen introduir a Europa en el temps de les creuades. Altres plats elaborats amb mel podrien ser els torrons, el pernil agredolç, un plat de les dues Cerdanyes, del Pallars i del Ripollès, la sobrassada amb mel, els gelats, els pastissos, o l'ànec i gran part de las pastisseria i confiteria àrab.
A l'Edat Mitjana els monestirs eren l'epicentre d'una cultura i una forma de vida, dipositaris del coneixement recullen gran part de la tradició culinària com són els alguns manuscrits que s'han conservat. En els horts dels monestirs es conreaven les hortalisses i les fruites que serviran d'aliment a la comunitat, també s'elaboren formatges, confitures i la mel dels propis ruscs. Destacar tota la rebosteria monacal que s'elabora, encara ara, en molts monestirs que pren el nom dels Sants com serien per exemple les torrades de Santa Teresa, o los huesitos de santo, sense oblidar el tradicional Mel i Mató en el Mercat del Monestir de Montserrat que les pageses de Margalef venen des de fa més de cent vint anys.

Hi ha bones mels a gran part del territori, destaca El Perelló, a la comarca del Baix Ebre, una de les zones de producció més importants de Catalunya, Crespià al Pla de l'Estany, Arnes a la Terra Alta i a la península cal destacar la mel de l'Alcarria amb DO.

Del bacallà en el blog podeu trobar un post d'aquest peix que va canviar la història i algunes receptes totes bones, fàcils de fer, que us agradaran amb millers de visites. 
La recepta del bacallà amb mel que acompanyo és com la fem a casa. Molt abans d'escriure-la vaig consultar les receptes de Jaume Fàbrega, Isidra Maranges Joan Roca o Pere Sans i algun restaurant de Barcelona com el Petit París que la tenien a la seva carta, per anomenar algunes.
La recepta:  bacallà amb mel
Ingredients per 4 persones com a plat principal
  • Uns 600 gr. de bacallà dessalat i sense espines de la part del morro tallat en trossets.
  • La farina necessària per arrebossar. He utilitzat la farina especial peix de la Casa Santa Rita Aquesta casa té uns preparats especials de farina de blat i de blat de moro que fan uns arrebossats daurats, cruixents i saborosos. 
  • 125 ml. aigua mineral molt freda , molt important per aconseguir un bon arrebossat
  • 2 cullerades de mel de mil flors o farigola
  • l'oli d'oliva verge extra el necessari per fregir
  • Acompanyem el bacallà amb escarola tallada en trossets i amanida al gust.
Preparació i cocció:
  • Primer de tot, eixuguem el bacallà dessalat amb un drap de cuina i el tallem en trossos de 3 a 5 cm.
  • Preparem la pasta d'arrebossar seguin les indicacions del fabricant: barregem en un bol dues cullerades de farina amb uns 125 ml d'aigua molt freda fins aconseguir una pasta ni molt clara ni molt espesa i les cullerades de mel. (segons ho vulguem més o menys dolç). Amb aquesta pasta arrebossarem els trossos de bacallà.
  • Posem una paella al foc amb l'oli d'oliva suficient per fregir, quan estigui calent anem fregint els trossos de bacallà amb la pasta i anem arrebossant fins que quedin rossos no té que quedar molt cuit. Recordar les indicacions per fregir els aliments explicades en aquest post
  • Una vegada fregits els trèiem i els anem posant en un plat amb el paper de cuina absorbent fins al moment de presentar a taula. 
  • Posar 3 o 4 trossets de bacallà i acompanyem amb escarola amanida.

Que vagi de gust! Recuperant una vella recepta adaptada als gustos i formes actuals i d'aquesta manera no l'oblidem.
Maridatge: En el post del bacallà podeu trobar alguns vins recomanats per acompanyar aquest peix, afegiria un vi de la Conca de Barberà per apropar el paisatge de les vinyes a un plat d'aquesta comarca.