Sopa de fredolics -els fredolics, els bolets que venen del fred-

La simplicitat com a concepte

Una de les meves sopes preferides és la sopa de fredolics. Les sopes m’agraden com he anat escrivint en el blog des de l’inici. La primera sopa del blog va ser aquella sopa d’all que el cuiner Santi Santamaria va seduir al director de La Vanguardia. Després, aniria escrivint altres sopes com la sopa de ceba gratinada de la mare, un record d’infantesa, i el post més visitat del blog; l’escudella del dia de Nadal; la sopa torrada amb pilotilles; l’escudella barrejada, la sopa de farigola; la porrusalda; o la sorpenent sopa d’ortigues, per anomenar algunes; tot un capitol per les cremes, com la crema de carbassa amb un formatge blau o la crema de castanyes amb ceps; a més a més de tot un capítol de les sopes fredes dels estius. He anat recollint i escrivint les que més m’agraden i que són les que fem a casa.

La idea d’escriure aquest post al blog, com alguna vegada ha passat, va ser la publicació d’una imatge a Instagram i, tot seguit, algunes persones em pregunten com faig la sopa de fredolics. Això ha passat amb alguns posts com la truita de carxofes, semblaria que tothom sap com es fa, o aquella crema de castanyes amb ceps, aprofitant les castanyes que varen sobrar de la castanyada, o unes magdalenes, el pastís de poma o la compota de poma. Totes amb millers de visites. De totes maneres penso que no podia faltar la sopa de fredolics o una sopa de bolets al blog

 

Són receptes senzilles, està bé que estiguin recollides aquí més enllà de la publicació efímera que ofereix Instagram, per si un dia les vols recuperar i saber com fer-les. Escrites com m’agradaria que m’ho expliquessin a mi.

 

En el sentit etimològic, la paraula sopa (süppa), és d’òrigen germànic: “pa amb algun líquid”, la sopa és un plat que ho té tot: ens reconforta a l’hivern i ens refrigera a l’estiu. La sopa és un aliment en sentit ampli, amb més o menys ingredients i amb tot el sabor. De les sopes pots ampliar la informació en altres posts d’aquest blog, per no repetir el que he anat escrivint. Aquí et deixo alguna proposta com també en la pestanya receptes pots cercar la que més t’interessi

Dels bolets, també, he anat escrivint algunes propostes delicioses i gourmandes, receptes que m’agraden i t’agradaran. Receptes per les diferents estacions, de tardor o de primavera, per exemple amb la múrgola, un dels bolets que millor reresenten aquesta estació de l’any, sent el post del blog més traduït al castellà; o receptes amb bolets assecats, fora de temporada, com les carreretes, disponibles durant tot l’any, per cuinar i preparar un formidable fricandó.

La sopa de fredolics, sovint, l’hem fet a casa per Cap d’Any, cuinada pel meu company, entusiasta i expert boletaire a més a més de bon gastrònom i cuiner a casa i amb els amics. La sopa de fredolics és senzilla i deliciosa, preparada en aquest cas amb fredolics trobats a l’Alt Urgell. El fredolic és un bolet apreciat i que podem trobar des del Pirineu fins al litoral.   

El diccionari descriu el fredolic com bolet de l'espècie Tricholoma terreum, petit, negrós, que surt quan comença a fer fred i és molt cercat com a comestible (or., occ.). El seu nom prové perquè surt quan comença a fer fred i es ressistent a les baixes temperatures.

Noms: Fredolic, fredeluc, brunets, negrito, moreneta, morroi d’ovella o bolet de rosada.

Temporada: És un bolet de finals d’any i del gener, coincidint amb els primers freds, (d’aquí el seus noms populars). Per això, diria que és un bolet que allarga la temporada. Se’l pot trobar fins i tot congelat, quan fa molt i molt fred, també, és habitual trobar-los a l’abril, al maig i el juny… al punt de la primavera; el trobem al mercat en temporada i, durant tot l’any, en conserva en pots de vidre o barrejats amb altres bolets durant tot l’any. 

Descripció: Té un color molt bonic, com abellutat, gris o diferents tonalitats grisenques, la cameta és fragil i més blanca o un gris més clar. El barret és irregular té una mida de 3 a 5 cm., el barret sobresurt pel centre. Té poqueta carn. Convé no confondra’l amb una espècie semblant però més gran i que surt a una altitud superior a 1.500 m alçada. Descrita en totes les guies de bolets.

El seu habitat a prop de les pinedes o clarianes, de vegades és un gust i alegria perque se’n troben molts en el mateix lloc. Sempre surt en grups i acompanyat de més bolets com fa la mucosa o el camagroc.

Tast: té un tast fúngic marcat, olor a terra humida o molsa i bosc.

El fredolic és un bolet molt apreciat a Catalunya. A Osona, el Berguedà, l’Alt Urgell. Fins I tot el filòleg Joan Corominas recull en el seu Diccionari: “substantiu com a nom de la mena de bolet d’Osona” (Tavèrnoles, 1935) i així Manuel Vázquez Moltalbán va escriure: “Al voltant de Vic hi ha una important gastronomia del bolet que només sobreviu en les cuines cassolanes i que té en la sopes de fredelucs els seus millor encerts.”

El Corpus Culinari Català recull entre les seves receptes la sopa de fredolics com també altres autors com en Jaume Fàbrega; Fra Valentí Serra de Manresa recull la tradició culinària catalana, del conjunt de bolets, entre els que no podia faltar el fredolic; Josep Lladonosa, Joan Roca, o Pere Sans tots ells recullen la seva interpretació d’aquesta sopa amb més ingredients o més o menys gourmanda.

A la cuina: el fredolic és un dels bolets més apreciats per fer sopes, i els guisats, també pots acompanyar els fredolics amb arrossos, cremes, truites o saltats per complementar un altre plat. Per les seves característiques,també, es adequat per acompanyar el bacallà.

La recepta (per a dues persones)

• Uns 400 gr. de fredolics, si tens més Millor.
• Un gra d’all
• Oli d’oliva verge extra el necessari. He utilitzat Molí del Set
• Una nou de mantega de bona qualitat.
• Un litre de caldo de verdures o d’au. Que pots trobar aquí.
• Una llesca de pa de pagès o un pa de bona qualitat.
• Una branqueta de farigola
• Sal i pebre

Preparació i cocció:

Primer de tot netejarem els bolets amb un paper de cuina o un pinzell, treieu les fulles seques o les agulles de la pinassa, i amb l’ajuda d’un ganivet treieu la terra que alguns porten al peu i si hi ha alguna part malmessa. Aneu en compte és un bolet delicat i fragil. Reserveu. És millor fer-ho així que amb aigua.

En una casola que ens hi càpiguen tots els ingredients posarem l’oli d’oliva necessari. Pelar el gra d’all, laminar i sofregir lentament. Només el punt perquè agafi l’aroma.

Afegir els fredolics, remoure un parell de vegades, afegir la sal el pebre al gust. Deixar coure, tot plegat, uns cinc minuts. Reservar uns quants fredolics sencers i petits per afegir a la sopa una vegada feta.

Paral·lemanet posar el caldo al foc, quan bullir, afegir la branqueta de farigola, deixar 3 minuts i retirar la farigola.

Afegir el caldo calent als fredolics i deixar coure uns 10 minuts no més.

Passar pel minipimer.

Tallar i fregir una llesqueta de pa. Reservar.

Passar per la paella els freedolisc petits, que has reservat, amb la nou de mantega. Posa’ls a la sopa. Deixar repossar. Escalfa la sopa just en el moment de portar a taula. Que sigui ben calenta.

Emplatar: servim la sopa i, en aquest moment, afegim els trossets de pa fregiten en cada plat.

Aquesta sopa es pot fer de diverses maneres: es pot afegir una picada al final, altres afegeixen un ou, altres fan un sofregit amb ceba o porro inicialment, altres, afegeixen pernil, pilotilles o crema de llet. A mi em sembla millor conservar l’essència del bosc i la simplicitat amb tot l’aroma i el sabor dels fredolics.

Que vagi de gust!

Llaminera o filet de porc ibèric amb codony, salsa de magrana i PX - 13 anys de blog -

Acabem l'any...(aquest post l'havia d'haver publicar fa més d'un mes)

Santi Santamaria va escriure que el codony és una fruita plenament tardoral i que la podem trobar durant tot l’hivern, és molt adequada amb la carn de porc i amb els plats de caça major, com el senglar. El seu sabor agredolç lliga perfectament amb preparacions amb vi. Així que aquest any i seguint la costum des de que vaig iniciar el blog, amb una mica de retard, comparteixo una nova recepta on el codony és un dels ingredients i un post perquè amb aquesta fruita vaig començar el blog un 29 d’octubre del 2011.

Una nova proposta amb codony i una altra fruita de tardor, que s'allargarà fins al mes de gener, la deliciosa magrana, una fruita perfecte per aquestes festes i que omple les taules de color. La trobo molt adequada per acompanyar amb escarola, un enciam de l’hivern, una amanida de fruites o per les postres amb un làctic o amb un ví generós. 

La magrana té un post al blog i una amanida deliciosa que trobaràs aquí i a Instagram diferents propostes.

Del codony pots veure tots els posts que he anat escrivint cada any al blog: codonyat, codony al forn, all i oli de codony, gelea, panellets de codony, pastís de codony, poma i gelea, tarta tatin de codony, amanida de magrana, codonyat i formatge fresc, ratafia de codony, codony al forn amb Marsala i flam, conill de bosc amb codony, vinagre de codony, pastís de formatge amb codony i crumble d’avellanes, amanida de codony i formatge Gorgonzola, bacallà amb espinacs i all i oli de codony, coca de codony, el llibre del codony i en especial el primer post del blog.

 

La proposta d’aquest any és una inspiració d’un llibre de la cuina persa i que he adaptat més a la nostra cuina, la cuina mediterrànea més propera, no he posat tantes espècies i he incorporat una salsa elaborada amb el raïm Pedro Ximénez madurat sota el sol de Málaga, Málaga Virgen, i que queda molt bé. 

Pel que fa al codony es pot fer una compota que pots veure aquí, a diferència de la compota de poma, el codony necessita més temps de cocció, o coure’l lleugerament i saltar amb una mica de mantega en el moment d’emplatar. En aquesta ocasió, he bullit el codony i he fet un puré de codony per acompanyar el filet o llaminera de porc. És una recepta fàcil de fer. Perfecte per un dia de celebració, o pel cap de setmana que sempre hi ha més temps.

Per tant, la recepta que comparteixo aquest any és adequada pels dies de tardor i pels próxims dies de l’hivern.

Anem per la recepta d’aquest any:

Ingredients ( Per a dues persones ):

• Una llaminera (filet) de porc ibèric - es pot fer amb porc duroc o normal - (comprat a Plus Fresc)
• 1 codony de casa
• 1 magrana varietat Mollar d’Elx 
• 1 porro
• 30 gr. de mel de romaní
• 1 copa de Pedro Ximénez Málaga Virgen
• Oli d’oliva verge extra arbequina Molí del Set la quantitat necessària
• Una nou de mantega de bona qualitat com Cadí.
• Brou vegetal (aquí trobaràs una proposta)
• Herbes aromàtiques: llorer i farigola
• Sal i pebre 

Preparació i cocció:

• Pelem i desgranem la magrana: Amb un ganivet amb punta fem quatre talls al voltant del calç, a un i mig cms. formant un quadrat, treure aquest barret, obrir la magrana com una flor i desgranar. Reservem.
• Netegem el codony del borrisol i el bullim sencer uns 45 minuts. Una vegada bullit i procurant no cremar-vos peleu el codony, treieu les llavors, talleu i amb l’ajuda d’una forquilla aixafar el codony amb una nou de mantega. Reservar.
• Netegem i tallem el porro. Reservar. 
• Pulim la llaminera de porc i, s’hi ha molt greix, el treiem de manera que ens quedi la peça neta. El llom és una de les parts més magres del porc, per tant, no cal treure tot el greix perquè ens quedaria una carn eixuta.
• Sal pebrem la llaminera, posem oli d'oliva en una cassola o paella que ens hi càpiga bé i quan tingui la temperatura adequada marquem la llaminera, banda i banda. Reservem. 
• Posem la llaminera en una plata per anar al forn.
• En la mateixa cassola que hem marcat la llaminera, afegim una mica més d' oli d’oliva i, sofregim el porro uns 10 minuts.
• Afegim la mel i els grans de la magrana, (reservar uns quants grans per la presentació),  coure 5 minuts i afegir la copa de Pedro Ximénez. Deixar reduir.
• Passar aquesta salsa pel minipimer i posteriorment pel colador xinès per evitar que quedi alguna llavor.
• Posem la llaminera al forn amb la salsa, afegim les herbes aromàtiques i coem uns 15 minuts a 180ºC.
• Sempre pots complementar la salsa amb una mica de brou vegetal basic.

Presentació:




Talleu la llaminera, en quatre talls o la quantitat que et sembli més adequada.

Acompanyeu els talls de la llaminera de la salsa calenta.

Escalfeu el puré de codonyat.

Presenteu el plat amb la salsa, les granes de la magrana que hem reservat, per que quedi més bonica la presentació i una quenelle del puré de codonyat.

Que vagi de gust!









El codonyat d'aquest any, formidable! Vaig posar la imatge a Instagram.




Cada any faig un resum o comunico les impressions de l'any. Aquest any només unes línees i un cert desencís. Segueixo amb el blog malgrat tot passi per altres plataformes d'efecte més inmediat, sense profunditzar i sense llegir, on la majoria fan el que sigui per un "like" i no es verifiqui i es creguin tot el que es diu sense confrontar-ho. 




Gràcies als que aneu passant per aquí. Un comentari dona sentit al que vaig fent.




Bon Any Nou, que sigui bo, en el sentit ampli de la paraula. 

PS: Han quedat dos posts pendents que ben aviat publicaré.

La truita de riu – Truita de riu a la “meunière” i truita de riu amb pernil.

Estiu 2025: 1.060 visites

«La truita, per esser bona, ha de tenir quatre efes: franca, fresca, fregida i del Freser»: es diu perquè les truites que es crien en el riu Freser tenen molta fama de saboroses.

En aquest refrany el nom del riu pot variar segons l'indret dels Pirineu. Així a la comarca del Pallars, la última f seria del riu Flamisell...:)

foto de Marc Fly ©

Als estanys i els rius de muntanya hi ha diferents espècies de peixos però sens dubte la més apreciada és la truita de riu, el peix de la muntanya. “És té constància que des del Paleolític mitjà la pesca va ser una activitat tradicional i un recurs alimentari excepcional que permetia menjar peix on no arribaven els productes del mar:” A.Sàez i un estudi anterior de l'historiador Martínez Magenta.

Els sistemes de pesca varen anar evolucionant al llarg del segles, alguns varen perdurar com la pesca amb les mans que emplenaven els pastors o els més hàbils; o la pesca a sarpades, amb forquilla, o amb un petit rai que s'endinsava al mig dels llacs i que requeria sempre anar a pescar acompanyat, amb llum, assecant el riu, amb dinamita, amb canya, amb filats, etc.

Quan acabava la temporada de la truita, quedava, la truita de riu en salaó, una manera de conservar, coneguda des de l'Edat Mitja, com més endavant veure'm. Aquesta dada implicava un comerç sobre aquest “mineral comestible” provinent de les mines de sal de Cardona; també, quedava el bacallà salat, l'únic peix que arribava des del Mar del Nord a les terres d'interior i a tot el Pirineu. La sal permetia la conservació i el transport; a més a més, també, arribaven al Pirineu les sardines de casco, “els civils”, i les llaunes de conserva.

Després, a meitat del s.XX, la pesca de la truita de riu es convertiria en una afició, una activitat recreativa i esportiva regulada, actualment, al Principat pel Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya.

La dada bibliogràfica més antiga que va trobar Alexandre Miró sobre la pesca de la truita de riu als estanys dels Pirineus és del 1371, es tracta de l'estany d'Évol a la comarca de Conflent. “Devien ser d'enorme valor les pescades que es feien a l'estany Évol ja que cinquanta anys després, al 1423, varen trobar una resolució judicial sobre els drets de pesca als estanys.”

De gran importància és la dada recollida per l'historiador Carles Gascón en la redacció d'un gran inventari o capbreu que va ordenar Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep de l'Aragó, a l'any 1151, amb l’objectiu de deixar registrats els seus drets per escrit i, d’aquesta manera, poder fer-los valdre en qualsevol plet que pogués plantejar-se en un futur.

“Per una banda, a la Cerdanya trobem un gran interès per les truites salades, fins al punt que el comte se n’atorga un total de 1.100 de cens anual. La truita és una espècie molt habitual en rius d’alta muntanya i, en aquest sentit, sembla que la quantitat sol·licitada implicaria una àmplia activitat de pesca en aquest territori, i una clara integració de la truita en la dieta cerdana. Per fer-nos una idea de la intensitat de la pesca, i de la seva abundància, el batlle comtal de Llívia havia de rebre 60 truites setmanals entre sant Joan i sant Miquel, que s’afegien al cens anterior. En relació encara amb el cens de les 1.100 truites, el fet que haguessin de ser salades implica una activitat de salaó per a la conservació del peix que integra un comerç de la sal, el qual, presumiblement, havia d’arribar de la vila de Cardona seguint el Camí Cardoner.” Ramon Berenguer IV i els capbreus de la Cerdanya i el Conflent. Una instantània de l’economia pirinenca de mitjan segle XII.

La truita de riu autòctona o comú va ser un peix molt arrelat i apreciat als pobles de muntanya de Catalunya i de l'Aragó. Destinat majoritàriament a l'autoconsum i també com va escriure Alexandre Miró en el seu excellent treball Les truites als estanys dels Pirineus una ocupació i fins i tot un negoci.

La truita de riu va ser una font d'ingrés afegit per algunes famílies que en temporada podien vendre la truita de riu pirenaica a altres pescadors, als restaurants dels Pallars, de La Vall d'Aran, a tots els monestirs dels Pirineus, als establiments termals com el balneari de de Caldesde Boí i el de Panticosa o, a l'altre cantó dels Pirineus, en una de les diferents rutes a peu com la que anava des de Cabdella fins a les estacions termals de Bagnères de Luchon, després de llargues caminades inimaginables avui en dia. Després, fora de temporada, aquests pescadors de muntanya feien de guies o acompanyaven a altres pescadors atrets pel paisatge.

Aprofitant unes vacances vàrem anar fins a Tavascan per visitar la piscifactoria, ho vàrem fer pel nostre compte, perquè la persona que ens havia d'acompanyar es va indisposar aquell dia.

Fa uns dies, quan estava preparant aquest post vaig poder parlar amb qui va fundar, a l'any 1985, la primera piscifactoria a Tavascan. Una conversa entranyable d'un home senzill i savi que parlava amb el cor. Aquesta piscifactoria, avui, malauradament inactiva, des de l'any 2023, quan una riuada va acabar amb millers de truites i no varen poder remuntar davant de les quantiosos pèrdues. A la piscifactoria de Tavascan tenien dues espècies de truites l'autòctona del Pirineu i la truita irisada originaria d'Amèrica del Nord.

També, vàrem visitar la primera piscifactoria de la península dins del preciós entorn del Parque Natural Monasterio de Piedra que va iniciar les activitats a l'any 1867.

He intentat apropar-me als records personals i familiars de sortides i estades als llacs de La Cerdanya, l'Alt Urgell i el Pallars, o un matí de pesca en algun dels afluents del Prepirineu del riu Segre i al mateix Segre. He assaborit les truites de riu, acabades de pescar, senzillament enfarinades o no o directament fregides, una de les millors maneres d'assaborir-les. També, recordo alguns restaurants d'Andorra i La Seu d'Urgell on no faltava, en temporada, en la carta dels restaurants.

Tot un privilegi!

carrets de pesca del pare - en un d'ells hi ha un dibuix d'una truita de riu -

El filòleg Joan Coromines descriu la truita: Peix de la família dels salmònids, de l'espècie Salmo fario, que habita en els rius i llacs de muntanya, es fa de 15 a 40 cm. de llarg, és comestible i molt saborós. (pir-or., or., occ.); cast. Trucha. Si li trobats truytes e esturió e altres viandes delicades, lexats-lo defora, Eximplis, i, 276. La segona accepció del diccionari seria la truita d'ous. poder seria per la forma de la truita a la francesa que ens recordaria aquest peix?

Varietats:

La truita comuna (salmo trutta – Linnaeus 1758), és una espècie nativa a Euràsia i al Nord d'Àfrica i, per tant, autòctona en els rius de la Península Ibèrica. Té el cos amb taques vermelles, carbasses i negres. Presenta aleta adiposa. Cua sense taques. Es localitza a l'alta i mitja muntanya on el turisme recreatiu i l'esport en temporades permet la seva captura. Un recurs comercial i esportiu important d'aigua dolça.

La truita irisada o arc iris (oncorhynchus mykiss - Walbaum, 1792). Té el cos amb taques negres i una banda lateral irisada. Presenta aleta adiposa. Cua amb taques negres. Va ser introduida al 1929 d'origen nord-americà. La seva distribució està pràcticament limitada a les zones de pesca on es repoblava antigament. En l’actualitat, és prohibit repoblar amb aquesta espècie a Catalunya. Aquesta varietat és la que trobem a les piscifactories.

La truita de rierol (salvenilus fontinalis - Mitchill, 1814). Té el cos amb taques vermiculars blanquinoses sobre fons verd fosc. Aletes pectorals, ventrals i anals amb una doble ratlla blanca i negra. Part inferior del cos de color carbassa. Va ser introduida al 1975. És molt territorial. Es troba als llacs del Pirineu a l'alta muntanya.

Pel que fa a la manera de cuinar o preparar les truites de riu majoritàriament sempre és fregides, per això es diu: “truita de l'aigua a la paella, i de la paella al plat”; també és molt habitual fer-les a la Navarra, amb pernil i ametlles, aquesta manera de cuinar-les és com les fa la mare, sent una de les maneres de cuinar-les més tradicionals, també, és habitual cuinar les truites a la pirenaica o a la llosa, al forn, a la brasa, truita fregida amb pernil o cansalada, escabetxades, o amb cervesa o vi sense oblidar la truita fumada.

Proposo dues receptes senzilles i molt bones.

La meva elecció: Truita de riu a "la meunière"

Josep Lladonosa va escriure: “En aquesta vall, (La Vall d'Aran) i especialment a les fondes, solia tenir una certa influència una tècnica de cocció vinguda de França. Es tractava de la meunière, tècnica d'altre banda, molt estesa arreu del món.

He triat aquesta recepta perquè és molt saborosa i perquè volia utilitzar la mantega del Cadí en la seva elaboració per la gran qualitat d'aquest producte, pel lloc on s'elabora, a La Seu d'Urgell, i per proximitat als Pirineus. 

També, he tingut en compte l'elecció del vi per acompanyar les truites de riu. La meva elecció: Horitzó del celler Cota 730. Un vi d'alta muntanya. Elaborat amb les varietats: Riesling 70 % i Garnatxa blanca 30 %. Les vinyes estan situades a Rialp, al Pallars Sobirà, al bell mig del Pirineu de Lleida i a una altitud de 730 m.

Les truites de riu les vaig comprar al supermercat Plus Fresc de Barcelona (el preu juliol 2024 a 9,95 Euros el Kg)

Anem per les receptes:

Ingredients (per a dues persones)

- Una truita de riu

- farina

- oli d'oliva verge extra de Molí del Set

- mantega Cadí

- llimona

- julivert

- sal i pebre

Preparació i cocció

• Demanem a la peixateria que ens netegi la truita i li tregui l'espina

• Per netejar i salar millor el peix seguim aquesta tècnica: Dissoldre 30 gr. de sal en 1l d'aigua bullin, quan l'aigua s'hagi refredat totalment (la podeu posar a la nevera per accelerar el procés) submergiu la truita de riu, entre 5 a 15 minuts (segons la mida i el pes). Retireu i eixugueu la truita de riu amb un paper de cuina. Reserveu. Aquesta tècnica serveix per netejar la truita d'impureses i també queda salada. Per això, no caldrà posar sal quan la cuinem.

• Afegiu el pebre al gust, arrebosseu amb farina i espolsem la resta de farina.

• En una paella, prou ample, posem l'oli d'oliva necessari per fregir amb un tros de mantega. Quan estigui calent afegiu la truita de riu i coure lleugerament.

• Aquesta operació s'ha de fer de manera ràpida per evitar que la truita de riu s'enganxi a la paella. El foc no té que ser gaire viu o alt. La crosta de l'oli i la farina es convertiria en una barrera i no es podria coure bé l'interior de la truita.

• Donar la volta i coure la truita de riu, per l'altre cantó, i continuar la cocció a bon ritme.

• Una vegada cuita posar-la en una plata calenta (la podeu escalfar al forn); exprimir unes gotes de llimona per damunt i afegir julivert picat (prèviament escaldat i escorregut)

• En el darrer moment, abans de portar a taula, en la mateixa paella on hem cuit el peix afegir un tros generós i suficient de mantega cuita fins que tingui color avellana. 

• Ruixar la mantega cuita pel damunt del peix. La mantega calenta i el julivert picat i humit fa com una escuma (com es veue a la imatge) amb un aroma deliciós per presentar a taula.

• Podeu acompanyar la truita de riu amb bolets de temporada o patates al vapor.

Truita de riu amb pernil (per a dues persones)

• 1 truita de riu
• la farina necessària per enfarinar la truita
• 1 tall de pernil del país o cansalada
• oli d'oliva verge extra de Molí del Set
• sal i pebre

Preparació i cocció

• Demaneu a la peixateria que ens netegi la truita i li tregui l'espina.

• Abans de cuinar la truita preparem la salmorra explicada en la recepta anterior.

• En una paella ampla i a foc mig posarem oli d'oliva, de moment, només untar la paella.

• Quan estigui l'oli calent posarem el tall de pernil o la cansalada sense la cotna, coure lleugerament, per les dues bandes sense que s'assequi. Reserveu.

• Posem el tall de pernil a l'interior de la truita.

• Enfarinem la truita i espolsem l'excés de farina.

• Afegim un raig d'oli d'oliva a la mateixa paella i deixem coure la truita a bon ritme banda i banda.

• Comproveu que la truita queda cuita per dins.

• Presenteu a taula en una plata calenta, podeu posar una mica de l'oli de la cocció filtrat pel damunt, acompanyeu de unes patates al vapor o una amanida.

• Aquesta recepta la podeu adaptar al forn.

Que vagi de gust!