diumenge, 23 de juny del 2024

Nairod, el restaurant de David Rustarazo, (Rusti) , “tradició i cuina sense presses”

Nairod és el nom del restaurant de David Rustarazo, “Rusti”, cuiner i propietari, qui va decidir al 2019 iniciar i emprendre una nova etapa en solitari a Barcelona. No és fàcil obrir un restaurant a Barcelona per tot el que comporta i implica.

David Rustarazo havia treballat, anteriorment, per altres restaurants de Barcelona. En la seva última etapa va treballar, gairebé deu anys, al restaurant COURE del cuiner i propietari Albert Ventura, un dels establiments de prestigi de la ciutat, on es consolida com un bon cuiner. També, havia fet estades en en altres països acumulant experiència, saber fer i confirmant un bon currículum.

Al 2019, pocs mesos després d'obrir el seu restaurant, va ser candidat a millor cuiner jove de La Vanguardia dins del Fòrum gastronòmic. En el vídeo que acompanyo pots veure el plat que va presentar i constatar l'esperit d'una cuina molt ben feta i elaborada, la importància del producte i del sabor. “nos gustan las salsas i la mantequilla..”

El restaurant Nairod està ubicat al carrer Aribau, 141, a l'Eixample, de Barcelona, entre els carrers de Rosselló i de Còrsega. En un petit local, adequat per un sol cuiner. En aquest espai havien estat, amb anterioritat, el restaurant Alvart, que, a la seva vegada va substituir al Petit Bergerac.

Nairod està ben situat i comunicat amb transport públic, també, hi ha pàrquings propers.

Què trobaràs a Nairod? Trobaràs una cuina bona i ben elaborada a un preu correcte. La carta ofereix productes de temporada, d'excel·lent qualitat i de proximitat que van rotant segons, el moment, el mercat i els proveïdors.

Destaca la cuina de la caça en temporada: el cérvol, la perdiu, el tudó o la llebre...i que gairebé coincideix amb la temporada de la tòfona de l'hivern; plats de llarga preparació, que no es deixen a l'atzar, i que les cròniques destaquen amb magisteri. No és fàcil trobar cuina de caça a Barcelona ciutat, com vaig indicar en el post anterior, i com havia tingut la ciutat temps enredera.

Un dia, algunes persones, faran kilòmetres per assaborir-los com ha passat a Itàlia; d'altres, recordaran aquells plats amb enyorança i malenconia; d'altres, no sabran ni de la seva existència. Així, doncs, cal estar atents a la seva cuina. Perquè aquesta cultura gastronòmica va desapareixen per moltes raons i fonamentalment per la manca de relleu generacional. Per això, he volgut, al llarg de tot aquest temps que he anat escrivint en el el blog, recollir, almenys, les receptes de caça de la meva família i que continuem fent a casa i, què gràcies a la mare he pogut conservar, compartir i fer.

Nairod té dos menús, un més llarg de 65,00 Euros, i un altre més curt de 57,00 Euros, la qual cosa s'agraeix, a més a més de la carta. 

Em va agradar la flexibilitat i la possibilitat d'adaptació d'alguns plats al moment, al teu gust o les circumstàncies del moment.

La nostra elecció: 

La carta i el menú curt. D'aquesta manera puc triar plats més lleugers.

De la carta:

- Espàrrecs blancs, bonítol marinat, espinacs i molletes de kalamata. Excel·lent!



- Rap amb salsa de “Suquet” adonat que el suquet està en majúscules, musclos i safrà. Amb tot el sabor d'una salsa sublim com si aquest acompanyes el rap atorgant igual importància a cada un dels productes com la preparació i elaboració dels mateixos. “la salsa és el fondo el fondo és la salsa”

i, l'elecció del menú curt que et permet triar entre tres plats:

- Carxofa farcida de verat amb la seva crema i tomàquet sec.

- Brandada de bacallà, amb anxova 00, mongeta tendra, endívia i kalamata.

- Galta de vedella al vi negre amb parmentier de mostassa, (ho sento, no hi ha foto). En castellà carrilleras, una de les parts de la vedella que després d'una llarga elaboració i molt ben feta, resulta una carn tendra i saborosa, més que excellent. De nou “la salsa és el fondo el fondo és la salsa”. Volia tornar a l'endemà per fer la foto del plat però el cuiner em va dir que a l'endemà ja l'havien retirat del menú.

Els plats es presenten en vaixelles antigues i amb història per realçar i per contextualitzar el plat que arriba a la taula.

El pa que acompanya el dinar és el rodó de mig del forn de pa Turris amb botiga al carrer Aribau al davant del restaurant.

La carta de vins disposa d'un centenar de referències d'aquí i de fora. Giuseppe, el sommelier de Nairod, va portar-nos quatre vins diferents i ens varen decidir per Julieta del celler Josep Foraster de Montblanc a la Conca de Barberà. Viticultors des de 1998. Julieta és un vi homenatge a la mare i a la filla de Ricard Foraster, viticultor i propietari del celler familiar Josep Foraster. Julieta és un nom present en aquesta casa des de fa quatre generacions.

Elaborat amb el mono varietal trepat que identifica la Conca de Barberà en una comarca de gran bellesa dins de la Ruta del Císter.

Julieta és un vi lleuger, elegant color molt bonic de cirera vermella, procedent d'unes vinyes de més de 85 anys de la Finca Montornès a 450 m d'alçada i de conreu ecològic; fermentació i criança en ous de formigó.

El vi es serveix en les elegants copes de Gabriel Glass.

Les postres que trobaràs a Nairod són artesanes, entre les que pots trobar una mousse de xocolata amb gelat de mascarpone, les clàssiques peres amb vi negre o una selecció de formatges de pastor.

O un original coco, mandarina i maracujà que vàrem triar.

Vaig preguntar si era possible un “trosset” de formatge i em varen oferir un tast del formatge artesà de llet crua de cabra el Brunch de la formatgeria Le Bolut del Pla de l'Estany; formatge pasta àcida, jove i elegant.

El cafè Illy presentat en una tassa de la col·lecció Mona Hatoun


Recomano Nairod per la qualitat de la seva cuina. Per la descoberta, pel seu preu, per l'autenticitat, per l'aposta del cuiner, pel seu projecte i les ganes de les persones que l'acompanyen. Perquè no es habitual trobar restaurants com Nairod i perquè fan el que els agrada i sens dubte sortirà bé.

I si has llegit alguna crònica, també, descobriràs que Nairod és Dorian al revés, el nom del fill de “Rusti” amb tot el cor.

Nairod
C. d'Aribau, 141
08036 Barcelona
T.938 089 260
restaurantnairod@gmail.com

Recomanat per la Guia Repsol 🌞 i Michelin

dilluns, 8 d’abril del 2024

La Fonda - Sala - Restaurant a Olost de Lluçanès

La llebre és una peça de caça de primer ordre, de gran categoria. Josep Pla

A mi em sembla que transcrivint la declaració d'intencions que acompanya la carta del Restaurant de la Fonda Sala n'hi hauria prou per acompanyar aquest post. Seria més que suficient. Però voldria explicar alguna cosa més.

La Fonda - Restaurant Sala d'Olost està situada a la Plaça Major d'Olost, al Lluçanès, al davant de l'església de Santa Maria, i molt a prop del forn de Cal Parra, un dels forns artesans d'Olost que serveixen el pa a la Fonda Sala i guanyador de la millor coca salada (de sobrassada i mel) a la Fira Orígens d'Olot al 2019.

La Fonda - Restaurant Sala és un establiment familiar que funciona des de l'any 1959, fundada pels pares d'en Toni Sala, el cuiner, un home savi i senzill, qui junt amb la seva família, l'Aurora, la seva dona, atén la sala i el menjador de la Fonda, amb l'elegància i el saber estar de qui coneix i valora el que fa, discreta i familiar; junt amb els fills, en Toni, a la cuina, i en Sergi, el cap de la sala i el sommelier, qui t'aconsellarà i recomanarà per una millor elecció, grans professionals, amables i propers.

La família Sala t'ho ofereixen una estada amb el serveis propis de la Fonda i una cuina casolana molt ben feta, sincera i de principis; una cuina honesta i que no podrien fer d'un altre manera, respectuosa amb la terra i amb tots els sentits; una cuina elegant, avalada pels anys d'aprenentatge, de trajectòria i molt d'ofici. Reconeguda amb una estrella Michelin des de fa més de trenta anys.”La guia dels millors restaurants del món ha definit la seva cuina com “d'una gran finesa”

Hem anat algunes vegades a la Fonda Sala diria per “querencia”, aquesta paraula tant difícil de trobar la traducció i que es podria assimilar a l'afecte per tornar algun lloc i, en aquest cas, retornar a la Fonda Sala és tenir la certesa de que tot anirà bé, del que representa, el que transmet i on t'ofereixen un menú diari excellent.

El menú de la Fonda canvia cada dia, s'elabora amb productes de temporada, de proximitat i de gran qualitat. El preu del menú és de 18,00 Euros entre setmana i de 25,00 euros el cap de setmana.

A més, una vegada travesses el menjador de la Fonda accedeixes a El Restaurant: una sala acollidora, amb una decoració càlida i elegant on ofereixen el millor de la gastronomia sense oblidar els orígens, el saber fer de la cuina rural i de la caça.


Algunes obres i il·lustracions decoren les parets amb detalls de la natura, del món rural, de la caça i la tòfona, amb un menú especial en temporada, que ens recorden el paisatge i la història del Lluçanès i els seus protagonistes; així com els records i els reconeixements del Gremi i dels companys de professió al cuiner Toni Sala.

El Restaurant es va obrir a la dècada dels vuitanta com una conseqüència natural de la seva llarga experiència.

El celler, al fons de la sala, on pots trobar els millors vins d'Espanya i la millor representació de vins d'altres països amb més de set centes referències i a un preu molt correcte.

En aquest espai el cuiner Toni Sala i l'equip de cuina prepara per tu menús especials de temporada; un menú en record de Perot de Rocaguinarda; destaca el menú dedicat a la caça i la tòfona que elabora, cada any, al mes de febrer i del que el cuiner, Toni Sala, és una gran mestre i referent.

Havien anat al Restaurant per la celebració de l'aniversari i el sant de la mare. En aquesta ocasió volíem tornar al Restaurant Sala per provar Le lièvre à la royale, un dels plats més emblemàtics i importants de la cuina francesa de caça com va escriure Nèstor Luján i del que havia llegit però no l'havíem provat. Així que aquest dinar era un autoregal de Nadal.

Le lièvre à la royale és un plat de caça de la cuina francesa. Un referent gastronòmic; de llarga elaboració, de paciència, de gran coneixement i de sensibilitat.

De tot el que he llegit es pot concloure que hi ha tres maneres de cuinar le lièvre à la royale però no és aquí el moment d'escriure sobre aquest plat. Necessitaríem un capítol per escriure primer, sobre la llebre, el camp i els caçadors i, poder conclouríem on són les llebres i on són el caçadors i, existiria un segon capítol, on escriuria sobre la història i l'origen de Le lièvre à la royale que requeriria un altre post.

Així que em centraré en l'excel·lent dinar que ens va oferir el cuiner Toni Sala, l'equip de cuina i la seva família.

Quan vaig fer la reserva vaig preguntar si era possible adaptar el menú i no fer el menú sencer. Em varen dir amablement que es podia fer el que ens agrades més i es podia adaptar al que convingués millor. Detall important i d'agrair per tenir en compte els menús molt llargs i que personalment són massa llargs per mi.

Aquest va ser el nostre dinar, l'últim dia de la temporada, del menú dedicat a la caça i la tòfona a la Fonda Sala d'Olost:


Per començar i com aperitiu:
Unes tapetes:

  • Oliva esferificada amb anxova de l'Escala.
  • Croqueta de tòfona i faisà més que excellent.
  • Un deliciós sorbet-escuma de taronja sanguina amb vermut negre. Deliciós

Quan estàvem llegint la carta, en Sergi, cap de sala i sommelier ens va indicar que aquell dia tenien “caixetes” recomanació del cuiner i si les volien provar com aperitiu.

Les caixetes són un marisc, diria que poc conegut, propi del Mediterrani. És habitual trobar-lo a la zona del Delta de l'Ebre i Vinaròs, on les vaig provar per primera vegada. Sorprèn la seva closca o petxina molt rugosa com si fos una pedra a l'interior recorda a l'ostra, té el sabor del mar.

La millor manera de assaborir-les són obertes al vapor.

Com entrant varen decidir partir-nos uns cors de carxofa amb brandada de bacallà. Va ser un primer generós i deliciós.


Tot seguit l'esperada Llebre a la Royal "a la cullera", perfectament cuinada amb tot el que comporta la caça i els plats de llarga elaboració com és aquest. Una presentació elegant acompanyada dels colors taronges de l'albercoc, el moniato i el codony que tan bé acompanyen els plats de caça.

Un plat memorable i excellent. Un plat amb història elaborat amb coneixement i saber fer.

Cada vegada queden menys caçadors, i cada vegada menys llebres i, en conseqüència, cada vegada serà més difícil assaborir i gaudir d'un plat com aquest. 

Per acompanyar el dinar i seguint les recomanacions d'en Sergi, el sommelier, vàrem triar Oest, un vi ecològic, Collbaix del Celler El Molí de la DO Pla del Bages, “on acaba el dia i neixen els somnis”. Em va agradar la descripció del vi que va fer el sommelier i la indicació de la situació de les finques de Collbaix on es troben les vinyes del Celler El Molí formant part del Geoparc de la Unesco a la Catalunya Central en un territori privilegiat. Oest és un vi agradable, fresc i llaminer, elaborat amb les varietats de raïm merlot, syrah i mandó. Quan el vi va arribar a taula, llegint l'etiqueta on es descriu el vi i la contribució a una causa solidaria en favor de les persones amb discapacitat.


Les postres:

Flam de poma, gelat de vainilla i fruits dels bosc acompanyat d'una copa de Calvados de Roger Groult Pays d'Auge. Molt bé.



El cafès perfectes.
En comptes de les delicioses postres vaig demanar un segon cafè que vàrem acompanyar amb petits fours: trufa de xocolata i galetes de llimona i gingebre.

Acompanyo el compte del dinar. Bona relació qualitat preu. Toni Sala, l'equip de cuina i la seva família, grans persones i professionals. Un gran lloc al Lluçanès, un gran lloc a Catalunya.

Les estovalles de fil, la vaixella de porcellana de grans marques, el servei de taula, les copes Riedel i cada detall es transforma per la mà de les persones; l'atenció i la hospitalitat.
Un dia molt agradable en tots els sentits, la conversa, l'amabilitat i la sobretaula.

Ara que en Toni Sala és candidat a osonenc de l'any en reconeixement a la seva trajectòria toca més que mai votar per ell.

Fonda - Sala - Restaurant
Pl. Major, 17
Olost de Lluçanès
info@fondasala.com
T. 938 880 106

Nota: De la caça i de la tòfona, en aquest blog, he anat escrivint posts de la caça i de la tòfona, les receptes de la cuina de la caça com les he après de la mare, he escrit, també, algunes reflexions, escrits i ressenyes dedicats al meu pare i els seus bons amics, l'Antonio i en Josep M. i, a la mare que sap cuinar molt bé aquests plats, ara, amb els anys, cada vegada, costa més recordar. Possiblement sense el que vaig conèixer, viure i he anat aprenent no els hagués pogut escriure ni cuinar, clar.

Recentment al Fòrum gastronòmic de Girona va dedicar un monogràfic al senglar i en aquelles conclusions es va destacar l'oportunitat d'incrementar el consum de la seva carn en les llars com a conseqüència de l'augment de la població de senglars. A diferència de la llebre que és molt escassa, no com abans i que havia pogut veure i provar, però com he escrit abans això seria per un altre moment.

No sé si va ser aquesta circumstància però aquells dies els posts de la caça eren i són en temporada dels més visitats. Les noves tendències i la falta de relleu generacional, ha fet que la caça no estigui present a les llars i són molt pocs el restaurants on es poden degustar plats de caça.

diumenge, 10 de març del 2024

A fuego lento -La passion de Dodin Bouffant-

Des de que es va presentar aquesta pel·lícula, el passat mes de setembre, al Festival de San Sebastián, on es va emportar el premi a la Millor Pel·lícula Culinary Zinena sabia que l'aniria a veure i que escriuria un post en aquest blog.  

© imatge Gaumont - Filmaffinity 

Juliette Binoche va visitar les cuines del Basque Culinary Center, només arribar, tot recordant els aromes i les olors de la pel·lícula de la que era protagonista en el paper d'Eugénie.

Després de saludar als alumnes i els caps de cuina va assistir al sopar amb el que varen obsequiar a una de les actrius més estimades del Festival.

El director, Tran Anh Hung, havia rebut amb anterioritat el premi al millor director a Cannes.

El director, Tran Anh Hung, estava buscant un tema per explicar la gastronomia com un art i com una professió. En aquest cerca va descobrir el llibre “La vie et la passion de Dodin Bouffant, gourmet” de Marcel Rouf. Inspirada en el gastrònom Brillat-Savarin 

Amb aquesta inspiració va crear la pel·lícula on la cuina, la gastronomia, la relació i l'estima de dues persones en “la tardor de les seves vides” com diria en una escena el famós gourmet Dodin, interpretat Benoît Magimel, qui havia estat parella de Juliette Binoche, abans d'un divorci.

El director sabia de les diferències dels actors però va aconseguir que la seva professionalitat superés els obstacles atorgant a l'espectador tota la “doceur”.

La pel·lícula és situa a l'any 1885, finals del s. XIX, la cuinera Eugénie ha treballat per més de 20 anys pel famós gourmet Dodin, El Napoleó de l'art culinari. La mútua admiració i el saber fer han fet amb el temps una relació singular, d'admiració i d'estima. Però Eugénie preserva la seva llibertat i no s'ha casat amb Dodin. Llavors i per altres circumstàncies Dodin decideix fer el que no ha fet mai: cuinar per ella.

La pel·lícula comença amb una llarga coreografia de plats elaborats a la perfecció com si fos un ballet executat de manera brillant on cada un dels actors realitza el moviment precís, puntual i sincronitzat entre les taules de fusta, cassoles de bronze i geladores manuals, draps de cotó i la cuina de carbó amb l'esforç que comporta cuinar sense gas ni electricitat. L'escenari es situa en un preciós Château de la regió d'Anjou i va permetre al director executar el plans i les escenes en llibertat de moviments. La pel·lícula és un homenatge del director al refinament francès, a l'amor, a la vida, a l'admiració de la cuina francesa.

Uns plats perfectament elaborats i ideats pel cuiner Pierre Gagnaire, amb més d'onze estrelles Michelin. Qui té un petit paper a la pel·lícula 

La pel·lícula és una classe de cuina on es recorre la història de la gastronomia i la descripció en l'execució d'alguns plats, es detallen i s'imagina els ingredients en un record i en un aroma, es coneix el camp; la cuinera i el gastrònom saben d'on ve un o un altre producte. La cuinera té el seu propi hort i busca com millorar-lo amb el consell d'altres hortolans i l'intercanvi d'experiències. Entre paisatges francesos, la llum del camp i un hort envoltat de perers.

No vull oblidar les ajudants i aprenents de cuina i com s'educa el gust al llarg del anys..

En paraules del director: "Vàrem aprendre com França va posar ordre a la gastronomia. Varen ser els francesos qui varen dir com un plat s'havia de preparar d'una manera i no d'un altre. Varen ser els francesos qui varen decidir com posar la taula, quins coberts i quins vasos utilitzar en cada plat. Vàrem ser els francesos qui varen defendre com lligar sabors complementant un plat amb un vi o un altre. França té “terroir” ric i variat. No es casualitat que la gastronomia francesa sigui sent la primera del món.”

No sé que passarà aquesta nit als Oscars. Sigui el que sigui si ets amant de la gastronomia no deixis de veure aquest excelent pel·lícula.