Magdalenes clàssiques d'Amanda Laporte amb farina d'espelta

La crema de castanyes amb ceps, la truita de carxofes i, ara les magdalenes són tres posts que vaig publicar la foto a Instagram i s'incorporen al blog. Normalment sempre és al revés, primer publico al blog i després comparteixo a les xarxes. Aquestes vegades, algunes persones m'han demanat la recepta  perquè els havia agradat i la volien preparar, doncs aquí està.

La recepta de les magdalenes clàssiques és del llibre Los dulces de Amanda d'Amanda Laporte, el seu primer llibre de rebosteria tradicional i familiar. El vaig comprar al 2011, en un taller que vaig fer amb l'autora. Totes les receptes estan explicades detalladament i sempre surten bé.

Cada una de les receptes està il·lustrada amb les precioses fotografies d'en Jordi Garcia. L'autora ha recuperat i reformulat les receptes de la seva família. Es poden trobar preparacions bàsiques,els dolços tradicionals de sempre, galetes, bescuits, gelats o sorbets.

Amanda és una cuinera professional que ha treballat en diversos mitjans i també és estilista culinària, ha col·laborat amb firmes com Lekue o Canal Cocina. 

He fet gairebé totes les receptes del llibre, una de les que més m'agrada són aquestes magdalenes que avui comparteixo.

La magdalena és un pastisset petit, ovalat o rodó, de massa esponjosa, fet de farina, llevat, llet, sucre, ou i oli, es pot aromatitzar amb ratlladura de llimona. Té les mateixos ingredients amb els que es fan els bescuits. Pertanyen a la rebosteria tradicional de molts pobles, cases i monestirs. 

La magdalena amb forma de conquilla sembla que estaria associada al Camí de Sant Jaume, aquí, a la península, és més habitual fer-les arrodonides amb un paper estriat que podem transportar amb facilitat i alhora serveix de motllo. En alguns llibres diu que té l'origen en la ciutat francesa de Commercy, on el príncep Stanislaus, va descobrir com una noia les elaborava i va decidir posar-lis el nom de la noia, Madeleine, aviat els pastisset va conquerir la cort de Versalles i París.

Sigui com sigui les magdalenes sempre són bones. Les delicioses magdalenes, las tortetes de cullera, i els bescuits de capseta eren les gormanderies que portava la meva iaia materna a tots els seus nets quan venia a veure'ns.

Per això, la magdalena és tan bona i saborosa que gairebé tothom tanca els ulls quan la pren. La fa més bona el record que tenim d'ella i l'associem a moments feliços com el passatge conegut de la tan citada magdalena de Proust i els records de la seva infantesa que el trasllada aquell trosset de magdalena sucat a la tassa de te.

Les magdalenes d'aquest post les hem preparat amb la meva germana. La recepta segueix pas a pas les indicacions del llibre d'Amanda, únicament hem canviat la farina de blat per farina d'espelta més bona, dolceta i digestiva i he explicat poder més detalladament algun pas.

Amanda em va dir que la propera vegada les faria amb aquesta farina :) i que havien quedat molt bé!  Merci! 
La recepta de les magdalenes és fàcil de fer i només trigaràs uns 30 minuts aproximadament.

Els ingredients per 10 unitats:

• 4 ous ecològics
• 150 gr de sucre
• 200 gr. de farina d'espelta 
• 1 cullera petita de llevat en pols
• 1 cullera petita de ratlladura de llimonada
• 100 gr de mantega de bona qualitat, Cadí o Granja Armengol, per exemple

Elaboració

• Trencar els ous en un recipient que ens hi càpiguen tots els ingredients, incorporar el sucre i batre fins que comenci a espessir.
• Afegir, la farina tamisada junt amb el llevat, la ratlladura de la llimona, remoure fins que s'hagin integrat tots els ingredients. Finalment afegir la mantega a temperatura ambient fins que s'integri a la massa. 
• Abocar la massa en els motllos de paper arrissats, afegeixo, no tenen que quedar plens del tot. Coure al forn, preescalfat a 200 º C durant 15 minuts.

Recorda
La massa no té que reposar perquè l'efecte del llevat es perd amb el temps.
Pots utilitzar una màniga pastissera per omplir els motllos individuals.

Truc

Una vegada omplerts pots posar les magdalenes, abans d'enfornar, en un motllo d'acer antiadherent individuals per mantenir millor la forma.

Que vagi de gust!

Si les fas m'explicaràs com han sortit?

Sopa de farigola amb ou a baixa temperatura o no

"La sopa de farigola, que se sol menjar tot l'any, però sobre tot al març, que és l'època en què la flor d'aquest arbust és més aromàtica, és molt agradable,...La sopa de farigola és poètica i terral i, a més, molt antiga.” Josep Pla

Podria intentar descriure el millor que sabes la sopa de farigola. Una sopa humil, reconfortant, curativa, esplèndida, de les cases dels pobles. Una de les sopes més bones, antigues i estimades de Catalunya, també d'algunes comarques de València i el Maestrat i que no podem oblidar 

La farigola és una de les herbes aromàtiques més bones i saludables que trobem sobre tot al Mediterrani i de la que vaig escriure un post que podeu veure aquí. Forma part del paisatge més proper i des de sempre hem tingut algunes a casa, al jardí o seca, per aromatitzar, guarir o acompanyar la majoria de plats que preparem, també al blog i aquesta sopa.

Amb la farigola es prepara el delicat i sublim sorbet de farigola del Motel Empordà que podeu veure aquí.

Abans, el lloc de trobada de les cases era la cuina, eren cuines grans, es deia que es “feia vida”, les taules estaven vestides amb un hule i al costat del foc convidaven a la conversa. En aquestes cuines, recordo haver vist preparar a la iaia i els seus germans la sopa de farigola. Era suficient un petricó, la farigola seca recollida i conservada en un cistell o en una bossa de roba a la cuina, un tros de pa de pagès sec, all i oli d'oliva. Llavors no li donarien la importància que té ara, perquè era habitual fer-la, no havia tant per triar i formava part de la quotidianitat.

De les sopes, i d'aquesta bona costum de preparar líquid amb pa, cada any he escrit algun post i una recepta. Les sopes són reconfortants i bones pels dies de fred, per tots els dies i a l'estiu hidratants i lleugeres.

La sopa de farigola estava pendent d'escriure i compartir des del principi del blog. Aquesta planta aromàtica també acompanya la sopa d'all, la primera sopa del blog.

He anat posposant la sopa de farigola, però tocava publicar-la, i molt més després d'assistir al curs intensiu de cuina de baixa temperatura amb Salvador Brugués on un dels plats que varem preparar va ser la sopa de farigola amb l'ou  cuinat a baixa temperatura.

D'aquesta senzilla sopa, Vado havia parlat abans del curs, recordant a la seva mare, transmeten també amb el gest de les mans, la manera senzilla que tenia ella de preparar-la, cada nit, a la Fonda Brugués a Sant Hilari, ell ho recordava amb afecta i tendresa.

La sopa de farigola és una de les receptes del Llibre Cuina amb Joan Roca a baixa temperatura del que és coautor Salvador Brugués. De la mateixa categoria i variant és la sopa de menta recollida en el llibre Cuina mare, presentat fa dues setmanes a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya de Barcelona.

El mateix Joan Roca, recentment, en una entrevista va dir que si s'hagués de triar una recepta de la seva mare es quedaria amb la sopa de menta. Dos grans cuiners i les sopes de les seves mares. Dues sopes molt semblants on l'únic ingredient que varia és l'herba que s'utilitza.

Narcís Comadira va escriure que possiblement va ser Josep Pla qui va aconseguir que aquesta sopa es mantingui a la carta del Motel Empordà, l'escriptor era un entusiasta d'aquesta sopa.

Jaume Subirós, cuiner, propietari i ànima del Motel Empordà, parlant de la sopa de farigola em va explicar una anècdota, algunes persones del seu entorn la coneixen, però he esperat aquest moment per compartir i explicar-la.

El Motel Empordà és el gran clàssic pels amants Cuina Catalana moderna elaborada amb molt bon gust. Les seves taules han tingut clients fidels, alguns anònims i, d'altres, persones públiques o de reconegut prestigi, que any darrera any han anat a prendre un plat determinat, convertit en clàssic perquè no passarà de moda, beure, qui sap, un vi de Borgonya o degustar els formatges artesans del seu carro.

Una d'aquestes persones va ser Margaret Tatcher. La llavors ex primera ministre britànica, portava uns dies pel país i va arribar al Motel, un cap vespre del mes de novembre, acompanyada de la seva escolta, entre els que havia una senyora molt alta, gran i que realment imposava. Com la senyora Tatcher no es trobava gaire bé va demanar al senyor Jaume Subirós que fos ell qui li tries el sopar. El cuiner va dir: si li sembla bé podem fer una sopa de farigola i un peix a “la brasa” a ella, també, li va sembla bé. El xef va preparar personalment la sopa de farigola i va continuar treballant a la cuina, al cap d'una estona, varen demanar-li que sortís al menjador perquè la senyora Margaret Tatcher voli parlar amb ell. El senyor Subirós, ara somriu, però en aquell moment el seu pensament era que hauria fallat i que passava. Quan es va apropar, l'escolta, la senyora gran i imponent, es va posar darrera d'ell, es va acostar a la taula i va dir: doncs hi ha alguna cosa que no hagi anat bé? La senyora Tatcher va dir: Volia agrair-li personalment aquesta sopa que m'ha preparar, m'ha traslladat a la sopa que ens preparava l'àvia quan érem petits. Res es tan preuat com aquest regal, que alguna persona et digui aquestes paraules. 

Podria continuar escrivint i explicant algun relat. Només afegir que he llegit i he fet la sopa del Motel com està escrit en els seus llibres; En el curs de cuina a baixa temperatura amb Salvador Brugués varem preparar la sopa de farigola i també he continuat fen la sopa de farigola molt semblant o com la fem a casa i com la fa la mare, amb l'ajuda del temps i de les provatures, no sempre es fa d'igual manera però si, similar. Cada persona, cada receptari us explicarà una manera de fer-la, més antiga o millorada fins aconseguir el punt just que ens agrada més i la trobem més bona al nostre gust.

En definitiva, aquestes sopes pertanyen a la categoria de sopes de pa, sopes escaldades, o sopes de pastor. Són preparacions d'una cuina senzilla i d'aprofitament.

Cada una es bona per les mans que les fa, per la intenció i pels ingredients, però sobre tot, és sempre bona per l'estima que posem quan elaborem un plat. Quan has recollit la farigola, has triat el millor oli, has comprat un bon pa, aquells alls i no altres, sempre hi ha un bon plat. 

La recepta de la sopa de farigola

Ingredients per 4 persones

• Unes branquetes de farigola
• Oli d'oliva verge extra D.O.P Les Garrigues el necessari
• 1 litre de caldo de verdures o l'aigua de bullir les llegums. (podeu trobar en els enllaços com preparar un fons o caldo ràpid de verdures)
• 2 alls pelats
• 1 llesca primeta de pa torrat per persona per decorar
• 3 llesquetes primes de pa torrat per persona
• un ou per persona (opcional)

Preparació i cocció:

• En una cassola que ens hi càpiguen tots els ingredients, posem l'oli necessari per enrossir els alls, afegim les branquetes lligades de farigola, donem un parell de voltes amb una cullera de fusta, afegim el caldo i ho deixem coure de 8 a 10 minuts.
• Retirem l'all i la farigola.
• Afegim el pa tallat finet i torrat lleugerament.
• Deixem coure a foc molt baix durant uns 6-8 minuts. Posem la sal.
• Un cop cuit ho triturem amb el minipimer o un batedor de mà, i si volem ho podem passar pel colador xinès per que quedi més fi.
• Emplatem la sopa en el plat i l'acompanyem de l'ou cuinat a baixa temperatura (a 65 ° C entre 20-40 ' depenent de la mida i del resultat que busquem, a més temperatura el rovell quedarà més quallada) o també podem fer un ou poché com podeu veure aquí. A casa hi ha per tots els gustos, alguns amb l'ou i altres simplement la sopa de farigola.
• Decorem amb la llesca prima de pa torrat, rectifiquem de sal, afegim un raig d'oli d'oliva i alguna branqueta de farigola  o alguna flor de farigola segons el temps per fer més bonic.
• Vaig posar sal de La Camarga, sempre m'agrada tenir-ne, per proximitat a La Provença on es pot trobar, també, una farigola molt bona.

Que vagi de gust!

Variants: Podem fer la mateixa sopa substituint la farigola per menta; amb ou o sense, o posant l'ou en el plat i escudellem en compte la sopa ben calenta a sobre de l'ou que hem posat en el plat.

Porrusalda o purrusalda

Un plat senzill i humil, que es prepara amb els productes de l'horta que es tenen a l'abast on l'ingredient principal és el porro perquè el nom ens explica per si mateix de que es tracta.

Porru: puerro i Salda: caldo. Amb aquest nom es coneixen algunes preparacions més o menys caldoses on l'ingredient principal és el porro. Aquesta “sopa” de verdures cuites amb caldo, segons les zones, es fa acompanyada de pastanaga, carbassa, patates, all i es pot enriquir amb bacallà dessalat o amb costella de porc salada. Així la descriuen dos diccionaris gastronòmics del País Basc.

Com molts altres plats, cada casa, cada cuiner, té una manera de fer, així hi ha cuiners que fan un caldo – fondo de verdures, a part, per complementar o base per bullir les verdures que posem com ingredients principals; n'hi ha, com el xef Rafa Peña del restaurant Gresca fa un caldo de gallina per enriquir-lo molt més, altres, fan un brou de peix, altres fan un puré de carbassa i després afegeixen els porros tallats, n'hi ha que afegeixen pebre vermell amb làmines d'all fregides, just en l'últim moment o també es pot fer un caldo lleuger de verdures com explico aquí o senzillament afegir aigua perquè amb els ingredients que posen queda molt bo. També és cert que les tècniques han evolucionat i els temps de cocció han variat.

La porrusalda o sopa de porros és un plat casolà i tradicional d'Euskadi, també la podem trobar en la carta de grans restaurants. Aquesta sopa es fa de manera semblant en molts llocs on el clima, i les temperatures no siguin gaire altes, entre 12º C i 24º C i la terra dels horts sigui bona pel conreu dels  porros. De fet, França és el país més consumidor d'aquesta verdura i Itàlia té un plat bastant similar.

Per fer aquest post he consultat els llibres que tinc a casa, cada un la descriu de manera diferent, també bibliografia del País Basc i Navarra, he parlat amb alguns xefs que la fan habitualment, amb amics del País Basc, tant de San Sebastián com de Bilbao, m'han explicat i escrit les seves receptes familiars de com la feia la seva mare o la seva iaia. Per descobrir, per comparar i per entendre. 

En un receptari llegia com el cuiner Juan Mari Arzak l'agradava prendre la porrusalda els dilluns per sopar, el xef la té inclosa en la se va cuina com una recepta habitual com ho fa Karlos Arguiñano així com la majoria de caserios, cases de menjar i algunes parades dels mercats.

David de Jorge també presenta la porrusalda i aprofita per parlar del producte, el porro, i diu d'ell que és la seva verdura favorita, per concloure amb una frase d'Álvaro Cunqueiro: “uno de los cimientos de la cocina cristina d'occidente”, en broma o en serio aquest és el títol d'un llibre d'Álvaro Cunqueiro. :) i que tinc a casa. Després de descriure les excelses propietats del porro conclou que aquesta humil verdura ens fa feliç, a mi també m'ho sembla, m'agrada i no falta en cap brou que faig a casa. David de Jorge prepara la porrusalda, que tothom coneix, acompanyada de bacallà, com la recepta que porto en aquest post però l'he fet més senzilla, clar. :)

El porro és l'ingredient bàsic dels brous, sopes, caldos, vichyssoise, salses, quiches, amanides, ofegats de verdures, croquetes o infinitat d'estofats i marinats.

Aquests dies no em trobava prou be, i si escoltes al teu cos i li fas cas et diu el que li convé més, em vaig preparar una sopa de porros o porrusalda que faig sovint i reconforta de veritat. La recepta que proposo es pot compartir per dues o tres persones i encara sobra un o dos plat per l'endemà. 

En el blog podeu veure altres posts on el porro és ingredient principal: La crema de porros és habitual a casa per sopar, vaig acompanyar-la en el post de Sant Jordi del 2016. Una de les raons era perquè un dels llibre que vaig recomanar era el de La Cuina de Marguerite de l'Editorial SD Edicions i del que havia anat a la presentació. En aquest llibre l'autora va escriure els consells per fer una bona sopa de porros i del que no s'ha de fer mai perquè surti bé, podeu llegir-lo en aquest enllaç.

Del porro també havia escrit les seves propietats, l'origen, les varietats, la compra, en aquest post. Ara podem trobar porros al mercat durant tot l'any. Els de l'hivern són més grans i resistents fred, els que vindran per la primavera són més suaus i fins. En el llibre de Fra Valentí Serra de Manresa, L'Hort Medicinal diu l'hortelano práctico: la primavera coincidint amb aquesta època és quan es consumeix més, segurament lligada a l'època cristina de quaresma, de fet molts pagesos al porro d'aquest temps li diuen quaresmal. Ara, tot està globalitzat, però els cicles de la natura i aquestes dates en serveixen per orientar i seguir un calendari i trobar una explicació al perquè de tot plegat.

Del bacallà trobareu un post específic al blog i algunes receptes d'aquest peix que va canviar la història.

La recepta que proposo és senzilla i fàcil, trobareu altres versions i altres temps de cocció, des de les més habituals a les més sofisticades o altres on la porrusalda és tan sols una salsa que acompanya altres plats.

La porrusalda o sopa de porros com la fem a casa és molt bona i reconfortant. No soc partidària de coure les verdures gaire estona, perden el color i el sabor, tampoc el bacallà, just només té el punt de cocció. L'he vist fer a la meva mare i el bacallà esqueixat o el tros de bacallà el posa en l'últim moment i queda cuit amb el calor de les verdures i la condensació que es produeix al tancar la tapade la cassola. El peix i en concret el bacallà dessalat no li cal gaire cocció perquè la salaó és una prèvia cocció.

Anem per aquesta recepta que aixeca l'ànim, sempre ve de gust, quan tens gana, no et trobes bé o arribes cansat de la feina o d'un viatge. 

La porrusalda ho té tot!

Ingredients per 4 persones

• 4 porros
• 1 o 2 pastanagues segons la mida
• 1 trosset de carbassa
• 5 patates mitjanes
• 200 gr. de bacallà dessalat sense les espines.
• 2 grans d'alls
• aigua mineral o caldo de verdures per cobrir
• Oli d'oliva verge extra DOP Les Garrigues el necessari
• sal amb prudència perquè porta bacallà i sempre podem rectificar
• un bitxo petit o “guindilla”

Preparació.

• Netejar molt bé els porros, entre les fulles es posa la terra de l'hort quan es reguen.
• Tallar els porros en trossets d'uns 4 cm, es pot aprofitar, també, el tros verd més tendre del porro i descartar la part més fibrosa a diferencia de la Vichyssoise que només utilitzarem la part banca.
• Els alls els pelem i els tallem en làmines
• Pelar, rentar i trossejar les patates
• Pelar i tallar la pastanaga en trossets.
• Treure la pell i la grana de carbassa i tallar-la en trossets. (m'agrada posar carbassa)
• El bacallà dessalat podem fer una esqueixada o conservar-lo en un sol tros si volem fer una presentació més maca. Podeu deixar la pell, dona al plat la gelatina natural i un gust bo al plat.

Cocció:

• En una cassola prou gran que ens hi càpiguen totes els ingredients posarem l'oli d'oliva suficient per cobrir els fons, afegirem les làmines de l'all, sense que es cremin, incorporar els porros prèviament tallats, coem a foc suau (ofegar) sense que arribin a tenir color i per aconseguir una textura suau.
• Després d'uns minuts afegim les patates, la pastanaga i la carbassa trossejades. Donem un parell de voltes amb l'espàtula, salem, amb precaució perquè porta bacallà i afegim l'aigua o el caldo que cobreixi els ingredients i courem uns 35 minuts o fins que comproveu que les patates estiguin tendres aproximadament, controlar.
• Afegim el bacallà esqueixat donem un parell de voltes, tot seguit el bitxo, per donar un puntet picant, si t'agrada, o si voleu poseu voleu en un sol tros el bacallà al damunt de la porrusalda tapar i deixar-ho uns minuts fins que comproveu que està cuit.

Que vagi de gust! Un plat per disfrutar!

Recomanació: guardar o congelar l'aigua de bullir les verdures i tindreu una reserva de caldo de verdures per afegir i complementar aquest plat o altres guisats que sempre ve de gust.

Us agradarà veure la Vichyssoise, la crema de porros freda