Gaspatxo de cireres -entre l'alta cuina i la cuina conventual- el temps de la cireres

Des de fa temps una de “les sopes” que volia compartir era el gaspatxo de cireres. Una proposta deliciosa i original per l’estiu on el tomàquet combina molt bé amb la dolçor de les cireres.

Al juliol del 2017 vaig anar a un sopar solidari oficiat pel xef alsacià Jean Louis Neichel, el cuiner que va conseguir la primera estrella Michelin per elBulli a l’any 1976. Entre les deliciosas propostes que va presentar no va faltar un gaspatxo de cireres. La proposta de Neichel per aquesta sopa freda tenia com ingredients principals el tomàquet i les cireres. Intruduint fruita al “gaspatxo” i eliminant el cogombre i l’all aconseguia un plat més lleuger i refinat per l’alta cuina. En aquell sopar el xef alsacià em va explicar que ell havia estat qui havia innovat les sopes fredes incorporant la fruita com el préssec i en aquella ocasió les cireres. Segurament va ser el resultat del seu bagatge cultural i acadèmic adaptant-lo a la cuina més mediterrànea.

Aquella innovació va obrir un ventall de possibilitats per les sopes fredes. 

Avui el gaspatxo de cireres el trobem en les cartes dels restaurants, a les xarxes i en alguns llibres.

Xefs amb prestigi internacional i mediàtics com Dani García, Martín Berasategui en el seu llibre Cocina de casa o los Hermanos Torres varen posar de moda “el gaspatxo amb cireres” mantenint la fòrmula clàssica.

Així és podria parlar del gaspatxo de cireres o gaspatxo amb cireres.

A més a més, Fra Valentí Serra de Manresa, sacerdot i caputxi, Doctor en Historia per la UB. Ha estudiat i investigat nombroses tradicions populars i religioses entre les que es troba la tradició gastronòmica catalana. En el seu últim llibre Cuina vegetariana de sempre d’Edicions Morera. Recull un trinxat de cirera i tomàtec!.

Em va agradar molt descobrir en el seu llibre aquesta combinació perquè feia molt temps que volia escriure sobre aquesta preparació. Una dada més anava sumant a la meva cerca.

Fra Valentí Serra de Manresa ens parla del color vermellòs, vistós i optimista de la cirera -cerasus avium-; una fruita de temporada que comença per primavera. “Les ciereres són una fruita dolça, molt gustosa, un pel ácida, afavorida amb nombroses vitamines i sals minerales. Les seves peculiars propietats diurétiques i depuratives són molt recomanables atès el seu carácter refrescant i mineralitzant un trinxat” 

El tomàquet no es va conèixer a Europa fins al descobriment d’Amèrica a finals del s. XV. La qual cosa ens indica que aquest fòrmula ja era coneguda com un remei per refrescar-se amb productes de temporada i que després passaria a l’alta cuina. 

Aquest “trinxat de cireres i tomàtec” de la cuina conventual recollida i rescatada per Fra Valentí Serra de Manresa ens descobreix com aquesta formidable combinació ja era coneguda en la cuina dels monestirs.

A més a més trobem sopes de cireres en la cuina alsaciana i alemana com indica el Larrouse Gastronomique. La història i la memòria personal del xef Jean-Louise Neichel ens demostren que el coneixament  i  la cultura sempre es poden entendre I sumar.  

En aquest blog he escrit receptes amb tomàquet i he descrit l’origen, les propietats i les posibilitas del fruit de la tomatera. Que trobaràs aquí.

La cirera és el fruit comestible del cirerer, arbre de la familia de les rosaces, “prunus avium”, és un fruit petit, d’un vermell generalment fosc, globular o rodó i molt dolç. La cirera és la primera fruita de primavera amb pinyol. 

Hi ha moltes varietats de cireres des de les primerenques fins les més tardanes; de diferents tonalitets, vermelles o roses, les més dolces o sucoses. A casa teniem un cirerer que feia unes cireres “blanques” d’un color rosat, ataronjat, i algunes lleugerament rosades. Hi ha cireres silvestres i cireres de cultiu. El seu cognom llatí descriu la seva predilecció per les aus. La pedra, les becades dels ocells i les llamineres guineus en cirerers silvestres són el testimoni de la predilecció de la natura abans del consum dels humans. "És un dels fruits que agraden més als ocells. Les picotegen constantment. El rossinyol és el seu principal client.../..." Josep Pla.

Etimologia: Del llatí cerasia, i aquest, del grec kerásion [κεράσιον], mateix significat.

Origen: ens arriba pels romans que la porten des de Grècia.

Varietats: hi ha moltes varietats. A Catalunya la producción més important és el Baix Llobregat i el Maresme amb les varietats de burlat, picota i d’en Roca per anomenar algunes.

A Torrelles de Llobregat i Sant Climent es celebra la festa de la cirera. 

També destaquen les comarques de Lleida com Aitona a la comarca del Segrià i la comarca de la Ribera d’Ebre a Tarragona; les cireres d’Alta Montanya a l’Aragó i les reconegudes cireres del Valle del Jerte a Extremadura.

A la localidad de Céret, al Vallespir, es celebra cada any la Festa de la Cerise.

Pius Font i Quer anomena un arbre molt similar al cirerer però més petit Prunus cerasus, el guinder, cirerer amarg o bord, cirerer de guilla o guineu, cirerer de moixó o gatzerí. Arbre de la família de les rosàcies i subgènere Cerasus, originari del sud-oest d’Àsia. Amb el fruit del guinder s’elaboren principalment licors com la ratafia, el kirsch o el marrasquino. Els fruits del guinder son molt apreciats en la cuina anglesa.

Propietats: És més o menys calòrica segons la varietat entre 77 a 56 calories per 100 gr. És rica en sucre, sals mineral i vitamines A i B. A més a més de les propietats descritas amb anterioritat. Les cireres són de fàcil digestió i molt saludables. La cirera és ben madura a final de juny.

Temporada: des del mes de maig fins al juliol.

Utilizació: la millor manera d’assaborir les cireres és com fruita de taula. També podem fer gelees, melmelades, gelats, macedònies, sucs, vinagres aiguardents, ratafies, pastissos, coques de cireres com la de Reus, les tortades de cireres alemanes, clafoutis, sopes, o per acompanyar o guarnir plats de caça. Per anomenar algunes possibilitats.

La recepta del gaspatxo de cireres que et proposo:

Ingredients: (per a dues persones)

• 500 gr. de cireres
• 4 tomàquets grans
• 50 ml d'oli d’oliva verge extra varietat arbequina
• 10 ml o una cullera sopera de vinagre de bona qualitat per exemple cabernet sauvignon.
• Sal i pebre

Elaboració:

• Rentem i trèiem el pinyol de les cireres. Les posem en el vas de la batedora.
• Rentem, fem un tall en forma de creu en la base dels tomàquets i els escaldem uns 30 segons, seguidament els posem amb aigua molt freda uns minuts, els pelem, els tallem en quarts i els posem en el vas de la batedora.
• Afegiu un polsim de sal als tomàquets perquè desprengui una mica d’aigua.
• Tritureu amb la batedora elèctrica els tomàquets i les cireres, emulsineu amb oli d’oliva verge extra al vostre gust. Aneu provant la quantitat d’oli. La meva recomanació seria posar la mateixa quantitat com si fossin per amanir. 
• Afegiu una cullera de vinagre de bona qualitat per exemple de la varietat cabernet. Menys és més sempre podeu rectificar.
• Passeu per un colador xinès si voleu que el "gaspatxo" quedi més fi.
• Deixeu reposar a la nevera almenys dues hores.
• Presenteu a taula en un bol individual amb algunes cireres senceres sense el pinyol. 
• Afegiu sal gruixuda al vostre gust i, si voleu acompanyeu, amb una fulla de menta o alfàbrega. 

Que vagi de gust!

Nota: Des de l’inici del blog he anat compartint algunes receptes amb fruites i hortalisses de temporada. Ara, a l’estiu, amb la calor i aquestes temperatures el que ve més de gust són les preparaciones lleugeres i hidratantes com les sopes fredes, els gaspatxos, les amanides o un peix cuinat al forn, al vapor o en escabetx, també, ens agraden els granissats de fruites, els gelats amb poc sucre i elaborats majoritaràment amb ingredients naturals.

En aquest blog he anat recollint diferents propostes de sopes  fredes per l’estiu: la sopa de síndria i tomàquet, la crema de pomes àcides i apirave; el gaspatxo, el salmorejo cordovès, l’ajo blanco amb raïm a la mandera de Màlaga, la crema de meló, o la vichyssoise, la sopa freda més internacional. Fins i tot vaig assistir a un monogràfic a l’estiu dedicat a leș sopes fredes que varen fer a l’Escola Hofmann. Posteriorment vaig impartir un taller de sopes fredes aprofitant les vacances. He anat recollint algunes d’aquestes sopes, cremes i gaspaxtos en aquest blog, Instagram, en el llibre de la pera i, també en el llibre del porro.

T'agradarà "Una pastelería en Tokio" té un post al blog.

Cafè fred, cafè amb gel de cafè - una tarda a Sicília -

“Una tassa de cafè és la certificació notarial que els pròxims cinc minuts valdran la pena”  Joan Barril

Aquesta frase amb lletres daurades de l’escriptor i periodista Joan Barril presidia un pany de la paret de l’emblemàtic “Cafè de la Ràdio” Bracafè del carrer de Casp de Barcelona. Molt a prop de Passeig de Gràcia i de la Plaça de Catalunya. Obert a l’any 1931, on a més a més de prendre un bon cafè era el lloc de trobada de molta gent. Des dels treballadors de Ràdio Barcelona, els del Teatre Tívoli, els espectadors, els ciutadans en general, els dels despatxos, o les empreses de zona, la mateixa Guardia Urbana, els barcelonins i els viatgers dels trens de la Plaça de Catalunya on prenien el primer cafè del matí, el cafè amb llet de mig matí o el cafè de la tarda. Aquest històric cafè va baixar la persiana, després de dècades, a l’any 2018 per reconvertirse en un pàrquing com a consequència de la remodelació immobiliària.

Hi ha ciutats europees amb una gran tradició “cafetera” on els cafès, com establiment, serveixen a més a més de cafè altres begudes com xocolata, infusions, refrescos, entrepans, rebosteria variada i, alhora són, també, llocs de reunió, trobada i d’activitat social. Segons el llibre de Paco Villar, La Ciutat del Cafès, Barcelona va tenir el primer cafè a l’any 1790! 

He pres cafè a la manera turca a Estambul, he assoborit deliciosos cafès a Roma al Caffe Tazza D’Oro o els cafès amb llet que preparava amb maestria Luigi a prop de l’estació de Termini; a Nàpols anàvem, cada dia, a un petit cafè de Lavazza, molt a prop de l’Hotel, per prendre un bon cafè; sense oblidar els històrics cafès de Torí, o els formidables cafès de Viena on es va inventar el cafè amb llet. La sorpresa dels països nòrdics com Islàndia on el gust per un bon cafè és gairebé tota una institució; França té una cuina formidable però no he pres ben bé un bon cafè en aquest país. Són coneguts, a Barcelona, els Cafès Caracas, on a més a més de servir cafè i altres begudes venen diferents varietats de cafè, en gra on et poden moldre el cafè segons la cafetera on elaboris el teu cafè. Aquets establiments sempre estan al costat dels Mercats Municipals. He pres bons cafès de la marca Saula Premium a Puigcerdà o Altafulla al costat de la Llibreria Bruna més recentment.

Hi ha cafès històrics i literaris per tota la geografia però es podria dir que els que s’han mantingut en el temps han estat per la qualitat dels cafès que ofereixen i una clientela fidel.  

També, ens haviem fet cafès, com podiem, en la residència d’estudiants per les llargues nits d’estudi; les pràctiques jurídiques i la passantia del despatx amb unes tasses de porcelana amb un gravat de cafè tertúlia; o el cafè de després de dinar abans d'entrar a la feina. Tot això era abans d'entrar a la feina per assaborir un bon cafè i una trobada. Però, sens dubte un dels millors cafès que recordo va ser el que varem prendre a Sicília, just arribant de Barcelona, un mes de setembre i en plena canícula, un cafè amb gel que ens varen oferir com a benvinguda a la casa de la cosina del pare casada amb un italià. El secret d’aquests cafès és l’alta qualitat del cafè i els grans de procedència dels que els Italians tenen devoció. Com va escriure Josep Pla: “Els italians han fet el cafè millor, més democràtic i més favorable a l’economia estatal.”   

Tot això venia per presentar una recepta inspirada i semblant a la que vàrem prendre aquella tarda a Sicília un cafè fred, un cafè amb gel de cafè. Recollida, també, en un dels primers llibres de Ferran Adrià i que avui presento. Una beguda excellent de la que es pot dir que no hi ha res millor per refrigerar-se i apaivagar la set.

Aquesta beguda admet afegir un gelat de nata, vainilla o avellana com més t’agradi o simplement com te’l presento. També pots afegir sucre de canya, ingredient que sempre has d'afegir amb prudència.

Ingredients i Preparació:

1. Prepara el cafè com sempre. Pots utilitzar una cafetera italiana tipo Oroley o de rosca o cafè en càpsules. Assegurat, sempre, que sigui de bona qualitat. 
2. Posa el cafè en una glaçonera (cubitera) i congela’l.
3. Posa els glaçons de cafè gelat en una tassa alta o en un vas alt.
4. Prepara cafè, en la teva cafetera habitual. Aboca el cafè calent, recent fet, en el vas amb el amb els glaçons de cafè gelat. 
5. Pots afegir, també, un núvol de llet o una bola de gelat de nata o avellana al teu gust.

Comentaris: He utilitzat càpsules Nespresso Freddo Delicato - Edició limitada - 100 % Aràbica, suau, dolç amb notes afruitades pel cafè gelat. Origen: Kenya i Indonèsia.

He preparat el cafè amb la cafetera Oroley per afegir al cafè de gel i he comprat el cafè a Cafè Caracas la varietat de Superior  Natural. Origen Centre Amèrica (Colòmbia i Brasil)

                          

Pots fer-ho, també, amb cafè descafeïnat.

Feia molts estius que tenia pendent aquesta “recepta” inspirada en aquell cafè d’una tarda a Sicília i la proposta del cuiner Ferran Adrià. Ara que s'anuncia una onada de calor i a les portes de temperatures per sobre dels 40ªC és un bon moment.

He fet “milles” per un bon cafè. Quan escric una ressenya d’un restaurant sempre faig menció del cafè d’aquell restaurant esencial final per un bon dinar. 

A la casa dels meus pares hi ha un armari destinat al cafè. La mare diu que sabràs si en aquella casa els agrada el cafè si tenen un espai o un armari dedicat aquesta beguda. Tradició que  he  mantigut per ser el cafè una de les begudes que més m’agrada.

T'agradarà el Tiramisú o la Torta Caprese All'Aranja

Aitona Gourmet i unes torradetes amb figues, formatge fresc i pernil

Dones, figuera, quan l’aire rutila, 

bosses de mel a l'amic i a l'estrany; 

La Figuera - Josep Carner

Aquest estiu des d'Aitona Gourmet em varen fer arribar unes capses de figues La Negra de la varietat Negra cabezuela perquè les conegués, les provés i pogués preparar algun plat on les figues fos un dels ingredients i alhora col·laborar amb ells per donar a conèixer els seus productes.

Aitona Gourmet és una empresa familiar especialitzada, des de 1947, en la producció de fruita, majoritàriament de pinyol: préssec, nectarina, paraguaià i cireres.

Des d'Aitona, al Baix Segrià, coneguda per la floració dels seus camps d'arbres fruiters als inicis de la primavera, distribueixen la seva fruita, recol·lectada a mà, a tota Catalunya, la resta de la península i Portugal.

El seu producte és excepcional i de gran qualitat resultat de la dedicació de les persones al costat de la tecnologia més avançada i els millors coneixements.

Un dels objectius d'Aitona Gourmet és aconseguir que la fruita de més qualitat arribi al consumidor de més proximitat, sense haver de marxar a altres països, on es paga més bé, i distribuir-la a les comarques més properes, garantint l'entrega al consumidor en 24 hores des de que es collida de l'arbre sense intermediaris.

A banda de les fruites de pinyol, abans esmentades, acabada la temporada al mes d'agost, Aitona Gourmet està promocionant altres fruites i altres productes de proximitat d'Aitona i, també, d'altres poblacions veïnes com seria Alguaire. Reconeguda per l'excel·lent qualitat i les característiques de les seves figues, majoritàriament de la varietat de coll de dama on els seus productors treballen, tenen cura i mimen cada una de les figueres i les figues.

                                 La primera imatge és de la figuera de casa. Havia plogut lleugerament.

Aquesta fruita tant preuada, ens arriba dues vegades a l'any segons les varietats de les figueres, al principi de l'estiu, la figaflor, i al final de l'estiu fins l'octubre.

La figa és saborosa, melosa, dolça, gormanda i culturalment arrelada al nostre entorn. Les figueres sempre han acompanyat els masos i, una figuera, al costat de la sèquia, és el testimoni del conreu, en temps de recursos escassos. La figuera -Ficus carica- i la seva fruita junt amb el blat i l'olivera ha estat el conreu propi dels països del Mediterrani i d'altres indrets del món. Una figuera a l'hort o al jardí, avui, és l'ombra acollidora d'un berenar d'estiu.

La figa és, també, l'anunci del final de l'estiu, encara que aquest any s'estigui allargant tot el mes d'octubre. Com em deia en Jordi, productor de Figues La Negra d'Aitona, la temporada de les figues, tradicionalment, s'allarga fins a Tots Sants.

Per això, abans d'acabar la temporada i en la recta final vaig pensar en preparar les figues on la fruita fresca fos la protagonista per un aperitiu saludable, una sobretaula o un berenar.

De la figa, fruit de la figuera - Ficus carica – amb la varietat de coll de dama vaig escriure aquest post que pots recuperar aquí. Allà trobaràs la descripció, l'origen, les propietats, algunes de les moltes varietats, les característiques, el simbolisme cultural tant arrelada als països de la Mediterrània o com utilitzar-la a la cuina.

Vaig acompanyar aquell post dedicat a les figues amb una amanida de tardor junt amb altres fruits que, també, arriben a finals d'estiu, unes fulles d'enciam i la descripció d'alguns formatges blaus artesans i de pastor que tant bé combinen en aquest moment de l'any.

La figa és un producte molt delicat i acusa molt la climatologia. Per això, els productors i els pagesos que s'hi dediquen han de extremar les precaucions i estar ben atents en cada moment del cicle fins la collita.

Hi ha una cançó a Catalunya i Balears que ens indica quan és bona la figa i diu:

"La figa per ser madura 
ha de tenir tres senyals:
crivellada, secallona i picada pels pardals."

Una de les moltes varietats de figues de final d'estiu són les de coll de dama n'hi ha verdes i negres, amb el capoll llarg, la pell gruixada, i la molla molt vermella i dolça; considerada com una de les millors i més preuades.

Les figues negra cabezuela són una de la varietats més primerenques, de pell negra i fàcil de pelar, per dins són sucoses, meloses, fines, i dolces amb la molla rosada i d'una mida més gran que ens permet fer presentacions ben maques per portar a taula i fer alguns plats llaminers i saborosos.

Amb aquestes figues vaig preparar unes torradetes amb formatge fresc i pernil per un dia de festa. Aquestes preparacions on es combina el dolç i el salat, plenes de contrast, són perfectes per un aperitiu, per un entreteniment o manera de tapa.

Aquesta proposta està inspirada en una recepta del cuiner Martin Berasategui. A diferència del cuiner vaig substituir la mozzarella de búfala per formatge fresc. També, pots substituir les torradetes de pa per les torradetes que trobaràs als supermercats o botigues gourmets que porten alguns fruits secs o les clàssiques.

Ingredients:

• 10 figues
• 20 torradetes
• 5 talls de pernil ibèric
• Formatge fresc
• 60 gr. vinagre Jerez
• 125 gr d'oli oliva verge extra varietat arbequina de Molí del Set.
• 1/2 escalunya
• Sal
• Pebre
• Unes fulles d'alfàbrega per decorar
• Unes fulles de ruca per acompanyar

Preparació i presentació:

• Netegeu les figues amb un drap de cotó net.
• Talleu i torreu el pa o compreu unes torradetes petites especials per aperitiu.
• Talleu les 10 figues per la meitat i una petita làmina a la base perquè ens quedi millor presentat i alhora es pugui recolzar en la safata.
• Talleu el formatge fresc en lamines que posareu al damunt de cada figa.
• Fem la vinagreta: Poseu en un bol la sal i els 60 gr. de vinagre i amb una bareta remoure bé perquè la sal quedi ben integrada.
• Afegiu l'oli d'oliva verge extra, batre fins que quedi emulsionat.
• Talleu l'escalunya ben petita o brunoise i afegir a la vinagreta.
• Reserveu fins el moment de portar a taula.
• Enceneu el forn a 180ºC, poseu les figues només 3 minuts per temperar. Al meu entendre si fa molta calor no caldria.
• Trèiem del forn, amanim amb unes gotes de la vinagreta i pebre molt al instant.
• Poseu una torradeta en cada figa, afegim el formatge fresc, i un tall de pernil, i unes fulles d'alfàbrega pel seu aroma i decorar.
• Presentació: Una base d'enciam o ruca i al damunt les figues “guarnides”.

Que vagi de gust!

Proposta de maridatge: Kombutxa Orange Jamaica d'Enso Ferments

AITONA GOURMET

Camí de Carratalà s/n

25182 Aitona - Lleida

620  048 323

973 794 611

hola@aitonagourmet.com

Una figuera, amb el tronc torturat, es recolza amb dues crosses al davant de la Facultat de Dret de Barcelona, la meva Facultat, i un banc llarg de pedra arriba fins la figuera i la seva ombra és el refugi de l'últim repàs abans dels exàmens, un lloc de trobada, de conversa, d'espera i festeig; l'ombra de la figuera ens protegeix del sol, és acollidora i reconfortant descans; la seva ombra amb un flaire subtil i abundant sempre ens recordarà l'estiu, algun berenar sopar abans de la baixada del sol o les matinades camí de l'horta.

La Figuera - Ficus carica - de la Facultat de Dret és un arbre d'interès local. Té una edat estimada de més de 126 anys. Ajuntament de Barcelona - Parcs i Jardins

Patates al forn amb formatge Munster

Hivern 2026: 1.809 visites

Les patates i el formatge són una bona combinació. Un formatge fos damunt d'unes patates ben cuites és un plat complert, deliciós i gormand. Ho imagino amb fred, amb gana o després d'una excursió. 

És un plat que el pots preparar, també, un dia qualssevol tornant de la feina, amb aquell tros de formatge que tens a la nevera del sopar del dissabte.

Les patates al forn són un plat per compartir, un plat familiar al voltant de la taula que podem acompanyar d'una amanida verda, un vi que t'agradi o un vi elaborat amb alguna de les varietats de raïm que trobem a l'Europa central com el gewurztraminer o una cervesa seria deliciós per assaborir-lo

Aquesta és la meva proposta per acompanyar les patates que vaig escriure en el post anterior on pots descobrir les possibilitat i la versatilitat d'aquest humil tubercle, amb tantes qualitats i propietats.

La patata, un aliment bàsic, que podem coure i preparar de moltes maneres i no crec que hagi de ser menystinguda per l'aportació de calories perquè aquestes no són excessives si les comparem amb altres aliments. Unes patates cuinades al forn són una de les millors maneres per conservar les seves propietats i alhora sempre són més digestives i només tenen tenen 70 calories per 100 gr.

Les patates al forn amb formatge Munster que avui acompanyo estan inspirades en un plat de la rica cuina alsaciana. Aquest plat el vàrem provar en un restaurant de Colmar, una nit de vacances, amb la pluja del mes de setembre.

Alsàcia, la regió francesa situada al nord-est de França, una verda esplanada es divisa baixant de la serralada dels Vosgos, a prop, el majestuós Rhin i els seus afluents.

Alsàcia és un jardí, en el sentit de la cura que es té de cada tros de terra, Alsàcia rural i també l'Alsàcia industrial amb diferents economies que s'han anat adaptant a cada moment i, amb una llarga història, ara França i ara Alemanya; Alsàcia, també, té una gastronomia pròpia i singular on els productes com la col la identifiquen. Alsàcia té plats propis i una deliciosa rebosteria.

Les patates a França, com en el nostre entorn, hi són presents en molts àpats i, el seu consum es situa entre 73 i 80 kg per persona i any; patates per acompanyar el peix, la carn o la xarcuteria, llevat les costums i la religió d'una població diversa; destaquen grans productes com el foie, els formatges i per descomptat la cervesa i els grans vins d'aquesta regió que pots descobrir en aquest post que vaig escriure.

Un dels formatges que més identifiquen aquesta regió és el Munster així que em va agradar preparar les patates al forn amb aquest formatge excel·lent inspirat en la cuina alsaciana adaptant alguns ingredients al Mediterrani introduint l'oli d'oliva i uns trossets de pernil en comptes dels llardons que acompanyaven el plat servit a Colmar per fer-lo més lleuger i menys calòric. De fet, pots acompanyar les patates amb el formatge cremós que més t'agradi o t'aconselli el teu formatger preferit.

El Munster és un dels formatges més antics de França. El seu nom prové de la petita ciutat amb el mateix nom i del departament de l'Haut-Rhin, un topònim que vindria del llatí monasterium. Un formatge d'origen monàstic i que es va començar elaborar al s.VII, a l'Edat Mitjana, pels monjos benedictins com una manera conservar la llet de les vaques que tenien cura a l'entorn de l'abadia dedicada a Sant Gregori. Quan el Munster s'elabora a la Lorena rep el nom de Munster Geromé. El Munster té, des de 1969, té concedida l'AOC.

El Munster és un formatge de llet crua de vaca amb un 45 % de matèria grassa. És un formatge de pasta tova i d'escorça rentada de colors groc a taronja clar que l'identifica. Madura almenys durant 21 dies, té forma cilíndrica, i de 13 a 19 cm per 2,5 a 5 cm de gruix; es presenta sol o en una capseta de fusta fina. La seva olor és característica i no deixa indiferent, de sabor suau. També trobareu alguna varietat de formatge Munster que porta comí. Temporada: estiu, tardor, hivern.

La proposta:

Ingredients (per a 4 o 6 persones)

• 4 o 5 patates segons la mida. He utilitzat les de Cat Origen (varietat Amarin o Kennebek) 
• oli d'oliva verge extra arbequina Molí del Set 
• una nou de mantega de bona qualitat com pot ser Cadí, Granja Armengol o alguna mantega portada d'algun viatge.
• sal
• pebre
• una branqueta de farigola del jardí
• un gra d'all
• una copeta de vi blanc
• uns trossets de pernil del país
• un petit formatge Munster de 250 gr. comprat a Can Luc

Preparació i cocció:

• Peleu, renteu i talleu les patates a rodanxes fines. Podeu fer servir una mandolina per facilitar la feina.
• Enceneu el forn.
• En una safata ample, per anar al forn, que ens hi càpiguen bé tots els ingredients, talleu el gra d'all i l'untem per la superfície de la safata per aconseguir que el suquet de l'all desprengui un aroma subtil sense arribar a molestar. La resta de l'all, encamisat, el podeu posar per acompanyar les patates al forn.
• Unteu la superfície de la safata amb la nou de mantega.
• Tot seguit, poseu els talls de la patata laminada i salpebrada amb el pebre molt al moment.
• Amaniu amb l'oli d'oliva i la copa de vi blanc, doneu un parell de voltes, i poseu la plata al forn.
• Coeu les patates al forn a una temperatura de 180ºC durant uns 35-45 minuts. Segons els forn, el gruix o la varietat de patata. Controlar i comprovar la cocció.
• Per acabar, quan les patates estiguin tovetes, en els últims 10 minuts de cocció, posar els trossets de pernil, el formatge Munster llescat pel damunt el que correspongui. Finalitzeu la cocció al forn perquè el formatge es fongui i estigui al punt de gratinar.

Truc: Com cada forn té les seves particularitats podeu tenir un caldo de verdures a part i si convé afegir una tasseta de líquid perquè no us quedi gaire sec.

Un altre opció, seria coure lleugerament les patates prèviament. Enfornar 15 minuts com està explicat i, per acabar gratinar.

Tot seguit sense que es refredi presentar a taula ben calent. Manteniu la plata al forn per conservar l'escalfor.

Que vagi de gust!