dissabte, 19 de desembre del 2015

En ruta: Veruela, "La ruta de la garnatxa", per terres del Duero fins a Quintanilla de Onésimo, Posada Fuente Aceña

Post bilingüe
Varem arribar al Monestir de Veruela a primera hora de la tarda des de Barcelona per la carretera N-122 després de deixar l'autopista. Situat a pocs km de Vera de Moncayo i al peu d'aquesta muntanya que és referent en tot l'Aragó quan diuen: “ Viene viento frió del Moncayo.”

Veruela es troba a l'oest de la província de Saragossa, tocant a Sòria, La Rioja i Navarra a prop del riu Huecha. Així que és un lloc especialment singular en una cruïlla de comarques, amb unes qualitats paisatgístiques, patrimonials, culturals, històriques i de llegenda. El clima és continental i mediterrani amb els estius curts i hiverns freds. Aquest Monestir Cistercenc és també l'epicentre de la DO Campo de Borja una de les més joves DO de l'Aragó.
Els monjos que el varen habitar venien de la Cartoixa de Scala Dei, les seves terres varen configurar el Priorat, al terme de Morera de Montsant, res és a l'atzar. Hi varen viure fins al desamortització de Mendizabal, després es varen fer càrrec el Jesuïtes i en l'actualitat és l'administració qui gestiona el manteniment.

Veruela és un espai ben conservat i construït a dins d'un recinte murallat. La porta d'accés, el claustre amb dos nivells, els capitells amb representacions ben conservades, els jardins, amb esplèndids arbres: alzinars, rouredes, fagedes, castanyers, pinars en la gran majoria; l'estança que conserva la cuina del s. XII amb el seu forn de pa, els alicatats i gairebé tots els espais i detalls són especialment bells.
En aquest monestir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà, Valeriano varen passar un temps, allà, Gustavo va escriure alguns dels seus poemes i llegendes. El seu pas es recordat amb un espai dedicat a la seva estança i obra. No és casual que sigui Veruela on la DO Campo de Borja té la seu, al bell mig de les dues comarques productores dels vins i el logotip sigui una oreneta que porta al seu bec una branqueta de cep, al fons el Moncayo i als seus peus unes vinyes que la representant.
La DO Campo de Borja va rebre a l'any 1980 el reconeixement a la producció de més de les 7.400 hectàrees de conreu i les persones que hi treballen i mouen tota una economia. El 80% de les vinyes està dedicat a la varietat tinta garnatxa, aquesta va ser una de las raons per les que es va impulsar La ruta de la Garnatxa per potenciar i promocionar aquesta varietat de raïm, una de les més conreades en aquesta zona, al seu costat també es conreen: L'ull de llebre, mazuela, merlot, syrah i cabernet sauvignon, la macabeo, la reina dels blancs, també s'ha plantat moscatell i chardonnay.
A CuinaCinc hi ha un post petit del vi Odín de les Bodegues Pagos de Moncayo, 100 % syrah una de les DO Campo de Borja.
La garnatxa va ser una varietat de raïm, conreada en terres pobres i càlides, en aquell temps, a l'est de la península i que va expandir la Corona d'Aragó a partir del S.XII per tota la riba Mediterrània pel sud de França, Còrsega, sud d'Itàlia, Sicília, Grècia i més tard arribaria a Sud-Africa o Xile. Al principi, només es trobava garnatxa negra però a poc a poc les varietats vermelles i blanques es van desenvolupar quan es va generalitzar la producció de vins dolços naturals.

Recuperat recentment per millorar-la i aconseguir el prestigi internacional desde fa tres anys es celebra el dia internacional de la Garnatxa. L'any 2016 El Campo de Borja serà la seu de Grenaches du monde. 
                                         Garnatxa gris de Garnachas del Mundo
La garnatxa és una de les varietats més representada al món. Es poder la seva resistència i capacitat d'adaptació? En el seu perfil aromàtic es descriu com un vi llaminer, amable i rodó. Molt aromàtic records de fruits vermells madurs i dolços.

A L'any 2009 es va crear la ruta de la garnatxa per potenciar l'enoturisme d'aquesta zona integrada per dues comarques (Campo de Borja y Tarazona i El Moncayo). En aquest enllaç tota la informació de les bodegues, el turisme, una excel·lent gastronomia i les activitats. Un lloc per visitar i descobrir.

A més a més a l'entrada del Monestir hi ha el Museu del Vino D.O Campo de Borja. La visita la pots fer al teu aire o en una visita guiada. Una Sala amb les bodegues que integren la D.O. El vídeo de presentació de les Terres de Moncayo i les llegendes. La iniciació a la tast, cursos i tallers, un espai pels nens. Productes i menjar de la zona i tots els vins de les bodegues de la DO. Un taller dels sentits i la botiga va ser construïda en un aljub de l'any 1200 on el els amics del vi poden trobar productes relacionats amb les vinyes i el vi.
Varem deixar el Monestir Cistercenc i la muntanya blava i blanca ens acompanyarà fins ben entrada les terres de Sòria i que tan va recordar el poeta Antonio Machado. Havíem reservat l'hotel a El Burgo de Osma, una de les primeres ciutats castellanes i com tants pobles al mes d'agost estava de Festes. Aquesta població té un recinte murallat i la ciutat nova. 
La part vella està plena de bars, bodegues i tasques on el visitant pot provar el productes de la zona. Especialment recomanables són els torreznos del Burgo de Osma dels que tota Sòria n'està orgullosa, elaboracions de tapes populars acompanyades de vins de la Rioja i del Duero. L'arquitectura popular amb les cases castellanes antigues i les tradicionals bodegues de la zona molt semblants, al meu entendre, a les de la Rioja. Hi ha molts llocs per visitar i admirar com les muralles, la catedral, la Universitat, la Plaza Mayor, o passejar pels carrers i places del recinte murallat.


De bon matí varen continuar en ruta. Ara si, el primer poble de la Ribera del Duero, és San Esteban de Gormaz a la província de Sòria. Una parada per visitar-lo, aquell dia havia un gran mercat setmanal, a l'aire lliure, amb els productes de la terra: fruites, verdures i hortalisses, les llegums, fruits secs, formatges artesans, també roba i estris per la cuina. El viatger s'encanta a cada pas i el veí aprofita per comprar a bon preu i la tertúlia amb els veïns. Al poble alguna botiga perduda en el temps, on es ven de tot i més, desde llibres i revistes fins a capses de dolços artesans de no sé quin convent, poder era de Santa Clara, fins al numero de loteria de Nadal que ja en tenien a la venda.


Una antiga fortificació, cases blasonades, dues esglésies romàniques: Nuestra Señora y San Miguel; les restes d'un castell, carrers conservats, i un pont medieval on els grans i nens aprofitant per anar a pescar i passar l'estona. Des de el pont i seguint el riu hi ha un passeig que porta a un antic Molí de farina. El passeig és agradable hi ha pollancres i àlbers al costat de les hortes. Al voltant de San Esteban hi ha vinyes que varen resistir la fil·loxera amb més d'un segle d'antiguitat com els del Dominio de Atauta.
En ruta seguint el Duero a banda i banda, vinyes, vinyes... fins l'horitzó, el paisatge, el cel blau d'aquella terra de Castella singular i diferent. Trencant cap el nord ens desviem uns kilòmetres per anar fins a Roa. Una població amb més de 2.500 anys de història, situada a dalt d'un turó, des del “Balcón del Duero” té unes vistes magnifiques a tota la plana que s'exten fins l'infinit, només la Porta de San Juan, és el testimoni del seu passat medieval. Originàriament havia 6 portes. Del castell no queda res malgrat va ser una solida construcció segons està escrit en una placa que el recorda, també havia un palau interior, els fossars, les torres i les barbacanes.
Aquell dia era la Festa del poble, algunes botigues estaven obertes, la gent s'afanyava a comprar menjar per preparar el dinar, retrobades de familiars que venen de Catalunya i el País Basc, els bars, els amics, les rondes i les quedades, una banda recorre els carrers del poble amb comparsa de gegants, capgrossos i la gent al darrera.

El món del vi és un dels eixos de la seva economia i de la seva cultura. El viatger pot fer excursions i visitar bodegues soterrades, encara conservades. Roa és també la seu del Consejo Regulador de la DO de la Ribera del Duero. Està situat en un edifici gran, ampli i modern. Allà trobes la informació sobre totes les bodegues, marques de la zona i les bodegues visitables.

El vi de la DO Ribera del Duero està elaborat amb 75 % mínim de la varietat Tempranillo, aquí s'anomena tinta fina en qualssevol cas el 95% de la uva ha de ser Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Merlot i Malbec. Garnacha y Albillo están permeses però en petites quantitats.
En la majoria dels hostales, mesones, casas de comida, asadores es pot degustar: El lechazo asado, de raza churra cuinat amb simplicitat, només sal i aigua, on la qualitat de producte és excel·lent, té IGP, cuit en un forn de llenya en unes cassoletes de fang on també és presenta a taula, de tan tendre es trenca amb un drap. S'acompanya d'amanida de la huerta i el bon vi de la zona, morcillas i chorizos. També la sopa castellana o la sopa d'all en la que no falta el Pimentón de la Vera, plats de caça i bacallà i el pa pla que es trenca amb les mans.
Seguim cap a Peñafiel, entre les ribes del Duero i el Duratón, la capital de la Ribera, a banda i banda vinyes, les grans bodegues, algunes a peu de carretera i les cooperatives. Si pensem en Peñafiel segurament, encara que no l'hagis visitat mai pensem en aquell castell que la representa. Un recorregut pels carrers i les vistes panoràmiques des dalt el castell s'ho val com si fos un museu a l'aire lliure on a cada pas gaudeixes i volguessis memoritzar. Una de les bodegues que destaca és Protos, dissenyada per l'arquitecte Richard Rogers- Alonso Balaguer. El seu nom “ser el primer”, un edifici que ha rebut diversos premis internacionals d'arquitectura i de disseny que ha connectat l'antiga bodega per sota del castell amb les noves instal·lacions, un teulat d'onades vermellós, diuen que recorda  als cellers modernistes catalans, integrada en el paisatge, minimitza el consum d'energia, bones vistes i molta llum, espais diàfans i amplis.

A dins del castell, declarat monument nacional a l'any 1917, al cantó sud està el Museo de Vino des de 1999. A la porta de l'entrada una fotografia de Ferran Adrià ens dóna la benvinguda, un somriure. Aquest és un gran Museu, acull cinc denominacions d'origen: Ribera del Duero, Rueda, Cigales, Toro, Tierras de León, i una de qualitat Vinos de la Tierra de Castilla y León, amb una representació de la història, la producció, l'elaboració, les malalties de les vinyes i una completa informació sobre el món del vi. Un espai clar i ampli amb diferents zones, molt ben organitzat i amb una excel·lent representació de les marques i les Bodegues d'arreu del món. Una biblioteca, una botiga, un espai pel tast i molta informació dels tasts. Hi ha informació de les bodegues visitables i les enoteques.

De nou en ruta falta poc per arribar a Quintanilla de Onésimo pel camí trobem les grans bodegues com Vega Sicilia i les Bodegues Arzuaga, aquestes últimes tenen hotel i dedicades a l'enoturisme. 


Aquest poblet està en plena Ribera al costat del Duero, un pont renaixentista el separa d'Olivares. No es veuen gaires persones, és l'hora de dinar, sembla un lloc tranquil. El flequer aparca al costat del centre cívic porta un sac amb el pa, se sent el batibull dels jubilats jugant a les cartes. En aquest poble s'elabora uns dels millors vins del món Pingus - Dominio de Pingus, Pingus, La Flor de Pingus, Flor de Pingus-. Vells ceps de diversos pagos i de la varietat “tinta fina”, tenen unes arrels profundes perquè s'han consolidat al lloc on són i són capaços d'extreure de terres pobres totes les substàncies. Un vi acaronat des del bressol en el que es tenen en compta tots elements del cosmos, la sensibilitat i els millor coneixements dels seu creador. Un “magatzem-bodega” senzill i sobri per un vi considerat dels millors del món.
Quintanilla era un bon lloc per quedar-nos a dinar varem anar a la Posada Fuente de la Aceña, un antic molí de farina al costat del riu i el pont, rehabilitat per l'arquitecte Roberto del Valle qui ha preservat el que havia estat aquesta construcció adequant-lo als nous espais i amb la nova funcionalitat d'hotel i restaurant. Unes finestres amplies deixen entrar la llum exterior i a l'hora el preserven del calor i m'imagino que els durs hiverns de Castella. Un lloc per passar uns dies al costat del Duero assaborint la gastronomia, el vi, el paisatge i la natura.
El restaurant té una carta que es renova dos cops a l'any seguin les estacions, també hi ha un menú de feina. El chef, Pedro de Rodrigo prepara una cuina amb productes de la zona de gran qualitat transformant la cuina tradicional en una cuina actual, innovadora i amb bon gust.
Les persones que formen l'equip porten treballen junts des de l'inici, hi ha sintonia i el client s'hi troba a gust i còmode.
Tenen una amplia bodega amb gairebé totes les marques de Ribera i també d'altres de la península i d'Europa. Per acompanyar el dinar varem prendre Pruno 2013. Un vi de la Finca Villacreces considerat per el crític Robert Parker el millor vi espanyol de la història per menys de 20 dòlars. Aquest mateix estiu ha rebut 93 punts per tercer any consecutiu. De fet en una article que es recull a la pàgina web de la bodega, el crític confessa que “está enamorado de Pruno” i que el sorprèn com aquest vi pel preu que té “ofrece mucho más de lo que cualquier se podría esperar”. A mi em va sembla un vi magnífic. El preu de la bodega és 10,80 €. Al restaurant 17,00 €

Aquest és el dinar que varen prendre un dia de final d'agost.
En arribar, Patrícia ens va oferir un tast de una deliciosa Sopa de Meló amb encenalls de pernil ibèric
Per començar:
L'amanida de formatge del Tietar i sardina fumada
La Graella de verdures, cruixent i saborosa. Les hortalisses les porta un pagès de Quintanilla
Per continuar:
Bonito del Nord, del mercat central de Valladolid, amb unes tendres mongetes verdes.
El plat estrella de la casa les hamburgueses de “lechazo” amb salsa de mostassa antiga amb formatge cabra amb carabassó a la planxa i altres hortalisses.
Per les postres una tradicional quallada de llet de cabra fresca amb préssec i sirop d'arç.
Preparacions excel·lents no afegeixo res perquè va ser perfecte!
Un bon cafè és el millor final d'un dinar, Lavazza, una de les marques de cafè més encertades.
Després passejada al costat del senders del riu a l'ombra dels magnífics arbres que el vorejant, els ànecs, famílies que es banyen i algú pescant. Feliç, 

Fins aviat. “Volveran las oscuras golondrinas...volveran”
La ruta de la garnacha
DO Campo de Borja
Ribera del Duero
Posada Real Fuente de la Aceña
info@fuenteacena.es
Tel. 983 680 910
Calle del Molino s / n,
47350 Quintanilla de Onésimo -Valladolid-


Texto del post en español.
Llegamos al Monasterio de Veruela a primera hora de la tarde desde Barcelona por la carretera N-122 tras dejar la autopista. Veruela está situado a pocos km de Vera de Moncayo y al pie de esta montaña que es referente en todo Aragón cuando dicen: "Viene viento frio del Moncayo."

Veruela se encuentra al oeste de la provincia de Zaragoza, junto a Soria, La Rioja, Navarra y cerca del rio Huecha. Así que es un lugar especialmente singular, en un cruce de comarcas, con unas cualidades paisajísticas, patrimoniales, culturales, históricas y de leyenda. El clima es continental y mediterráneo con los veranos cortos e inviernos fríos. Este Monasterio Cisterciense es también el epicentro de la DO Campo de Borja una de las más jóvenes DO de Aragón.

Los monjes cistercienses que lo fundaron venían de la Cartuja de Scala Dei, en el territorio histórico del Priorat i en la sierra del Montsant, nada es al azar. vivieron hasta el desamortización de Mendizabal, luego se hicieron cargo el Jesuitas y en la actualidad la administración es quien gestiona el mantenimiento.

Veruela es un espacio bien conservado y construido dentro de un recinto amurallado. La puerta de acceso, el claustro con dos niveles, los capiteles con representaciones muy bien conservadas, los jardines, con espléndidos árboles: encinares, robledales, hayedos, castaños, pinares en la gran mayoría; la estancia que conserva la cocina del s. XII con su horno de pan, los alicatados, casi todos los espacios y detalles son especialmente bellos.

En este monasterio el poeta romántico Gustavo Adolfo Bécquer y su hermano, Valeriano pasaron un tiempo, allá, Gustavo escribió algunos de sus poemas y leyendas. Su paso se recuerda con un espacio dedicado a su estancia y a su obra. No es casual que sea Veruela donde la DO Campo de Borja tiene la sede, en medio de las dos comarcas productoras de los vinos y el logotipo sea una golondrina que lleva en su pico una ramita de vid, al fondo el Moncayo y a sus pies unos viñedos que la representan.

La DO Campo de Borja recibió en 1980 el reconocimiento a la producción de más de 7.400 hectáreas de cultivo y a las personas que trabajan y mueven toda una economía de esta comarca. El 80% de los viñedos está dedicado a la variedad tinta garnacha, esta fue una de las razones por las que se impulsó La ruta de la Garnacha para potenciar y promocionar esta variedad de uva, una de las más cultivadas en esta zona, a su lado también se cultivan: El tempranillo, mazuela, merlot, syrah y cabernet sauvignon, la macabeo, la reina de los blancos, también se ha plantado moscatel y chardonnay.
En CuinaCinc hay un pequeño post del vino Odín de las Bodegas Pagos de Moncayo, 100% syrah una de las DO Campo de Borja.

La garnacha fue una variedad de uva, cultivada en tierras pobres y cálidas, en aquel tiempo en el este de la península que expandió la Corona de Aragón a partir del S.XII por todo Mediterráneo: El sur de Francia, Córcega, sur de Italia, Sicilia, Grecia y más tarde llegaría a Sudáfrica o Chile. Al principio, sólo se encontraba garnacha tinta pero poco a poco las variedades rojas y blancas se desarrollaron cuando se generalizó la producción de vinos dulces naturales.

Recuperado recientemente para mejorarla y conseguir el prestigio internacional desde hace tres años se celebra el día internacional de la Garnacha. En el año 2016 El Campo de Borja será la sede de Grenaches du monde.

La garnacha es una de las variedades más representada en el mundo. ¿Pudo ser su resistencia y su capacidad de adaptación? En su perfil aromático algunos dicen que es un vino goloso, amable y redondo. Muy aromático con recuerdos de frutos rojos maduros y dulces.

En el año 2009 se creó la ruta de la garnacha para potenciar el enoturismo de esta zona integrada por dos comarcas (Campo de Borja y Tarazona y El Moncayo) se puede encontrar aquí toda la información de las bodegas, turismo, una excelente gastronomía.  Un lugar para visitar y descubrir.

Además en la entrada del Monasterio se encuentra el Museo del Vino DO Campo de Borja. La visita se puede hacer por tu cuenta o en una visita guiada. Una Sala con las bodegas que integran la D.O. El vídeo de presentación de las Tierras de Moncayo y las leyendas. La iniciación a la cata, cursos y talleres, un espacio para los niños. Productos y comida de la zona y todos los vinos de las bodegas de la DO. Un taller de los sentidos y la tienda, construida en un aljibe del año 1200 donde se puede encontrar productos relacionados con las viñas y el vino.

Dejamos el Monasterio Cisterciense y la montaña azul y blanca que nos acompañará hasta bien entrada las tierras de Soria, que tanto recordó el poeta Antonio Machado. Habíamos reservado hotel en El Burgo de Osma. Una de las primeras ciudades castellanas y como tantos pueblos en agosto estaba de Fiestas. Esta población tiene un recinto amurallado y la ciudad nueva. La parte vieja está llena de bares, bodegas y tasques donde el visitante puede probar los productos de la zona. Especialmente recomendables son el torreznos El Burgo de Osma los que toda Soria está orgullosa, elaboraciones de tapas populares acompañadas de vinos de la Rioja y del Duero. La arquitectura popular con las casas castellanas antiguas y las tradicionales bodegas de la zona muy parecidos, en mi opinión a las de la Rioja. Hay muchos lugares para visitar y admirar como las murallas, la catedral, la Universidad, la Plaza Mayor, o pasear por las calles y plazas del recinto amurallado.

A primera hora y para aprovechar el día, de nuevo en ruta. Ahora sí, el primer pueblo de la Ribera del Duero, es San Esteban de Gormaz en la provincia de Soria. Una parada para visitarlo, ese día había un gran mercado semanal, al aire libre, con productos de la tierra: frutas, verduras y hortalizas, las legumbres, quesos artesanos, también ropa y utensilios para la cocina. El viajero se entretiene a cada paso mientras que el lugareño aprovecha la compra de las mejores hortalizas a un buen precio y la tertulia con los vecinos. En el pueblo hay alguna tienda perdida en el tiempo, donde se vende de todo y más, desde libros y revistas hasta cajas de galletas de no sé qué convento, quizás de Santa Clara, hasta el número de lotería de Navidad que ya tenían a la venta.

Una antigua fortificación, casas blasonadas, dos iglesias románicas: la de Nuestra Señora y la de San Miguel; los restos de un castillo, calles cuidadas, y un puente medieval que los chicos aprovechan para la pesca y pasar el rato. Desde este puente y siguiendo el río se puede dar un paseo que lleva a un antiguo Molino de harina. El paseo es agradable a la sombra de los chopos y los álamos junto a las ricas huertas de la zona. Alrededor de San Esteban hay viñas que resistieron la filoxera con más de un siglo de antigüedad como los del Dominio de Atauta.

En ruta siguiendo el Duero a ambos lados, viñas, viñas ... se extienden hasta el horizonte, el paisaje, el cielo azul de aquella tierra de Castilla singular y diferente. Nos desviamos hacia el norte, unos kilómetros, para ir hasta Roa. Una población con más de 2.500 años de historia, situada en lo alto de una colina, desde el "Balcón del Duero" unas vistas magnificas de toda la planicie que se extiende hasta el infinito, sólo la Puerta de San Juan, es testimonio de su pasado medieval. Originariamente había 6 puertas. Del castillo no queda nada a pesar qu fué una sólida construcción según está escrito en una placa que lo recuerda, también había un palacio interior, los fosos, las torres y los aleros.

Ese día era la Fiesta del pueblo, algunas tiendas estaban abiertas, la gente se apresuraba a comprar para preparar la comida, reencuentros de familiares que vienen de Catalunya y el País Vasco, los bares, los amigos, las rondas y las quedadas, una parte recorre las calles del pueblo con comparsa de gigantes, cabezudos y los chiquillos detrás.

El mundo del vino es uno de los ejes de su economía y de su cultura. El viajero puede hacer excursiones a localidades cercanas donde se encuentran bodegas históricas, prestigiosas y dónde se pueden visitar bodegas subtrerraneas aún conservadas. Roa es también la sede del Consejo Regulador de la DO de la Ribera del Duero. Está situado en un edificio grande, amplio y moderno. Allí encuentras la información sobre todas las bodegas, marcas de la zona y las bodegas visitables.

El vino de la DO Ribera del Duero está elaborado con 75% mínimo de la variedad Tempranillo, aquí se llama tinta fina en cualesquier caso el 95% de la uva debe ser Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Merlot y Malbec. Garnacha y Albillo están permitidas pero en pequeñas cantidades.

En la mayoría de los hostales, mesones, casas de comida, asadores se puede degustar: El lechazo asado, de raza churra cocinado con simplicidad, sólo sal y agua, donde la calidad del producto es excelente, tiene IGP, esta cocido en un horno de leña, en cazuelitas de barro se presenta en la mesa en este mismo recipiente para conservar el calor, de tan tierno se parte con un paño. Se suele acompañar con ensalada de la huerta, el buen vino de la zona, morcillas y chorizos. También la sopa castellana o la sopa de ajo en la que no falta el Pimentón de la Vera, platos de caza y bacalao y el pan plano que se rompe con las manos.

Seguimos hacia Peñafiel, entre las orillas del Duero y el Duratón, la capital de la Ribera, a ambos lados viñas, las grandes bodegas, algunas a pie de carretera y las cooperativas. Si pensamos en Peñafiel seguramente, lo asociamos al castillo y el vino que lo representa. Un recorrido por las calles y las vistas panorámicas desdel castillo lo convierten en parada obligatoria como si fuera un museo al aire libre donde a cada paso disfrutas y quisieras memorizar. Una de las bodegas que destaca es Protos, diseñada por el arquitecto Richard Rogers- Alonso Balaguer. Su nombre "ser el primero", un edificio que ha recibido varios premios internacionales de arquitectura y de diseño que ha conectado la antigua bodega por debajo del castillo con las nuevas instalaciones, un tejado de olas rojizo, que recuerda a los cellers modernistas catalanes, integrada en el paisaje, minimiza el consumo de energía, con bonitas vistas y mucha luz, espacios diáfanos y amplios. 

Dentro del castillo, declarado monumento nacional en el año 1917, en lado sur está el Museo de Vino desde 1999. En la puerta de la entrada una fotografía de Ferran Adrià nos da la bienvenida, una sonrisa. Este es un gran Museo, acoge cinco denominaciones de origen: Ribera del Duero, Rueda, Cigales, Toro, Tierras de León, y una de calidad Vinos de la Tierra de Castilla y León, con una representación de la historia, la producción, la elaboración, las enfermedades de las viñas y una completa información sobre el mundo del vino. Un espacio claro y amplio con diferentes zonas, muy bien organizado y con una excelente representación de las marcas y las Bodegas de todo el mundo. Una biblioteca, una tienda, un espacio para la cata y una exhaustiva información. Toda la información de las bodegas visitables y las enotecas.

De nuevo en ruta falta poco para llegar a Quintanilla de Onésimo en el camino las grandes bodegas como Vega Sicilia y las Bodegas Arzuaga, éstas últimas tienen hotel-spa y dedicadas al enoturismo. .
Quintanilla está en plena Ribera junto al Duero, un puente renacentista lo separa de Olivares. No se ven muchas personas, es la hora de comer, parece un lugar tranquilo. El panadero aparca al lado del centro cívico lleva un saco con el pan, se oyen a los jubilados jugando a las cartas. En este pueblo se elabora unos de los mejores vinos del mundo Pingus. - Dominio de Pingus, Pingus, La Flor de Pingus, Flor de Pingus- Viejas cepas de varios pagos y de la variedad "tinta fina", tienen unas raíces profundas porque se han consolidado en el lugar donde están y son capaces de extraer de tierras pobres todas las sustancias. Un vino mimado desde la cuna en el que se tienen en cuenta todos elementos del cosmos, la sensibilidad y los mejor conocimientos de su creador. Un "almacén-bodega" sencillo y sobrio para uno de los mejores vinos del mundo.

Quintanilla era un buen lugar para quedarnos a comer fuimos a la Posada Fuente de la Aceña, un antiguo molino de harina junto al río Duero y el puente, rehabilitado por el arquitecto Roberto del Valle quien ha preservado lo que había sido esta construcción adecuándolo a los nuevos espacios y con la nueva funcionalidad de hotel y restaurante. Unas ventanas amplias dejan entrar la luz exterior y al mismo tiempo lo preservan del calor y me imagino, también los duros inviernos de Castilla. Un lugar para pasar unos días junto al Duero saboreando la gastronomía, el vino, el paisaje y la naturaleza.

El restaurante tiene una carta que se renueva dos veces al año siguiendo las estaciones, también hay un menú de trabajo. El chef Pedro de Rodrigo prepara una cocina con productos de la zona de gran calidad transformando la cocina tradicional en una cocina actual, innovadora y con buen gusto.
Las personas que forman el equipo llevan trabajando juntos desde el inicio, hay sintonía y el cliente se encuentra a gusto y cómodo.

Tienen una amplia bodega con casi todas las marcas de Ribera y también de otras bodegas de la península y de Europa. Para acompañar la comida tomamos Pruno 2013. Un vino de la Finca Villacreces considerado por el crítico Robert Parker el mejor vino español de la historia por menos de 20 dólares. Este mismo verano ha recibido 93 puntos por tercer año consecutivo. De hecho en una artículo que se recoge en la página web de la bodega, el crítico confiesa que "está enamorado de Pruno" y que le sorprende como este vino por el precio que tiene "ofrece mucho más de lo que cualquier se podría esperar". A mí me parece un vino magnífico. El precio de la bodega es € 10.80. En el restaurante € 17,00

Este es el almuerzo que tomaron un día de finales de agosto.
Al llegar, Patricia nos ofreció una deliciosa Sopa de Melón con virutas de jamón ibérico
Para empezar:
La excelent ensalada de queso del Tietar y sardina ahumada
La parrillada de verduras, crujiente y sabrosa. Las hortalizas las trae un labrador de Quintanilla
Para continuar:
Un Bonito del Norte del mercado de Valladolid con unas tiernas judías verdes.
La joya de la casa las Hamburguesas de "lechazo" con salsa de mostaza antigua con queso cabra calabacín a la plancha y hortalizas.
Un postre casero la cuajada de leche de cabra fresca con melocotón del huero y el toque del sirope de arce.

Preparaciones excelentes no añado nada porque fue perfecto!

Un buen café es el mejor final de una comida, Lavazza, una de las marcas de café más acertadas.
Después, un paseo junto al senderos del río a la sombra de los magníficos árboles que lo bordean, los patos, familias que se bañan y alguien pescando. Feliz!
Hasta pronto. "Volveran las oscuras golondrinas ... volveran"



info@fuenteacena.es
Tel. 983 680 910
Calle del Molino s / n,
47350 Quintanilla de Onésimo -Valladolid-

diumenge, 22 de novembre del 2015

Amanida de magrana, codonyat, ceps i formatge fresc

Hivern 2024: 5.246 visites

“Al novembre...els codonys han madurat i les magranes també.” Narcís Comadira.
Cada any quan arriba aquest temps escric un post i preparo una recepta amb el codony. Aquest any, una amanida amb magrana, una altra fruita també de tardor, que fa festa, els darrers ceps, un formatge blanc d'ovella, pinyons i mesclum.

A Cuina Cinc hi ha altres amanides com la de tardor que tant agrada o l'amanida Niça, possiblement la més clàssica de la Cuina Francesa. Totes venen de gust, acompanyen el temps que es preparen, amb colors i creativitat. L'amanida d'avui és fàcil però cal una mica de temps per preparar els ceps confitats.

Els ceps com tots els bolets tenen una textura i sabors únics. El codony i com fer el codonyat vaig escriure un post; de les amanides, amb tota mena d'enciams i les maneres de preparar-les, també. 
La magrana, mangrana o granada junt amb el codony són fruites ben tardorals que ens acompanyaran fins al vols de Nadal. Aquests són alguns dels ingredients que completen aquest plat.
La magrana és el fruit del magraner, un arbre no gaire gran, fa unes flors vermell corall que després serà la fruita de la magrana, té l'escorça de color del cuir i de vegades vermellosa és forta i dura per protegir el granets de color robí que hi ha en el seu interior i de forma semblant a la poma. – hi ha varietats més rosades o blanques- En alguns parcs de Barcelona he vist magraners petits per decorar. La magrana igual que el codony antigament eren fruites simbolitzaven l'abundància, la prosperitat, l'amor i fertilitat. Encara avui en alguns pobles d'Orient s'acompanya als casaments.

D'origen incert es troba en les zones del sud-oest asiàtic, Iran, Índia, Afganistan, Pakistan, s'han trobat escrits d'abans dels 2.500 AC a l'antic Egipte. També alguns restes carbonitzats d'aquest arbre en la zona de l'Alcúdia, al País Valencià, bona terra pel cultiu on hi ha D.O. Introduïda a la península pels musulmans segons els texts consultats. A través del Llibre de Sent Soví podem imaginar quina era la cuina medieval.

Varietats: Mollar d'Elx, València i Tendral. Des del 26 de gener de 2016 La Magrana de Elx té D.O.

Propietats: Té poques calories i és rica en fibra per tant és adequada en les dietes d'aprimament. Minerals com el ferro, zinc, magnesi, potassi i baixa en sodi i vitamines del grup B, C i E, que ajuden a prevenir els refredats. Bona pel cor, la circulació, preventiva del càncer, i fins i tot l'alzheimer. La Dra. Senpau escriu que va trobar un escrit on deia que als països àrabs es recomana beure el suc de les magranes per treure l'odi i l'enveja del cor. Aniria molt bé.

A la cuina: En amanides, amb l'escarola d'hivern resulta deliciosa, amb moscatell i sucre com recull el Corpus Culinari Català, amb formatge, iogurts, gelats o panna-cotta, amb el suc de la taronja resulta exquisida, una bona parella amb el codony, amb els plats de caça, vinagretes, posar-ne alguns per acompanyar, en salses dolces i agres, licors i sucs. Molt apreciada en la cuina libanesa.
Compra: Als mesos d'octubre i novembre ja la podem trobar en tots els mercats.
Preparar: Per obrir-la no donar cops, tallar amb un ganivet esmolat un dels extrems de forma arrodonida treure la pell, posar damunt del marbre o el tallant i anar tallant la pell de dalt a baix a intervals com si fos una taronja; doblar-la amb les mans de manera que vagin caient els grans, treure la part blanca amargant que separa els grans o treure la pell i extreure amb compte el seus grans de les lamines blanquinoses amargants que van separant els grans com si fossin envans, amb paciència no podrem resistir menjar-ne algun quan la desgranem.
Xavier Valls "Els codonys" del Restaurant 7 Portes
En la literatura i l'art: Les magranes flamejants de Josep Carner en Els Fruits Saborosos; Platero y yo de Juan Ramón Jiménez hi ha un capítol dedicat a “La granada”; Sobre la granada també Federico García Lorca va escriure un poema; Romeo i Julieta de W. Shaskespeare, un magraner com símbol de l'amor. Des de l'antic Egipte en la història de l'art fins ara. 

En l'obra de Xavier Valls, pare de l'actual primer ministre de França, hi ha pintures dedicades a fruites com les magranes i els codonys, delicades i belles. 

L'edifici modernista de la seu central de Caixa de Sabadell hi ha tres pilars entrant a l'esquerra decorats amb magranes igual que uns dels mosaics del vestíbul per accedir al saló d'actes. Es va triar aquesta fruita per simbolitzar la maduresa de l'entitat. Quan es va construir aquest edifici, la Caixa Sabadell havia complerts 50 anys de trajectòria. 

Una magrana és també el símbol de la ciutat de Granada.
               "Les tres magranes" Exposició a Barcelona al desembre 2013.  
Un plat de tardor:
Amb el codonyat que ja hem preparat, els ceps confiats, textures i sabor únics que proporcionen aquests bolets, el contrast del formatge fresc, els grans gairebé màgics de les magranes, tot amanit amb la vinagreta que uneix i harmonitza els gustos preparem aquesta amanida.
La recepta:
Ingredients per als ceps confitats
  • 200 gr. de ceps frescos
  • 400 ml d'oli d'oliva verge extra
  • 2 fulles de llorer
  • pebre negre en gra
  • romaní
Netejar els ceps i els tallem en quarts. Els posem en una cassola amb la farigola, el romaní i els grans de pebre i l'oli d'oliva. En un foc petit i molt lent durant dues hores. S'ha d'evitar que arrenqui el bull. Reservem.
L'oli de confitar els bolets es pot utilitzar després per fer un arròs amb bolets, o una truita o un ou ferrat ple de sabors.

Per la vinagreta:
  • 100 ml d'oli d'oliva
  • 20 ml de vinagre
  • sal i pebre
Posar tots els ingredients en un bol i batre fins obtenir la vinagreta. Reservar
Per l'amanida de codonyat, formatge fresc:
  • 200 gr. de codonyat
  • 200 gr. de formatge d'ovella
  • 75 gr. de micromesclum
Tallem el codonyat i el formatge fresc d'ovella en daus regulars no gaire grans. Barregem amb els micromesclum. Afegim els ceps confitats. Amanim amb una part de la vinagreta.

Acabat i presentació:
  • 2 magranes desgranades, 
  • 10 gr. de pinyons 
  • 75 gr. de micromesclum
Per muntar l'amanida posem amb l'ajuda d'un cercle d'emplatar, una base de magranes. Al damunt l'amanida de codonyat i formatge, els ceps confitats. Tot ben amanit amb la vinagreta. Acabem amb una mica més de micromesclum i retirem el cèrcol. Decorem amb uns pinyons torrats i acabem d'amanir amb un fil de vinagreta. Presentem a taula.
Maridatge: Un vi blanc de color palla, daurant, llaminer que varem portar de França. 
Dita: Si vols agafar gana, menja magrana.


ZAZ " Sous le ciel de PARIS "


Us pot interessar:





















diumenge, 1 de novembre del 2015

Galetes de mantega - Cadí 100 -

Hivern 2025: 2.345 visites

La Salle de La Seu d'Urgell és un col·legi que està molt a prop de la Cooperativa Cadí. Un noi que va estudiar en aquest col·legi dels “Hermanos de la Salle”, m'explicava: "Quan era petit i estava intern, una de les coses que em feia més feliç, era el dia que els de Cadí feien mantega, els seu flaire arribava al pati del cole i... allò era, en aquell context de l'any 1966, era un bocí de felicitat¡¡”.... del post del croque-monsieur i croque-madame

Aquell nen, ara, està feliçment jubilat, poder algú li pot semblar, qui sap que, però aquell record l'ha acompanyat durant aquest temps i és ben cert que la mantega del Cadí no falta a la seva nevera.
La mantega Cadí té un flaire i un gust extraordinari fa olor a nata de veritat, la seva tonalitat varia en funció de l'estació de l'any perquè no té cap additiu artificial, té gustos que recorden l'avellana. Una de les maneres més bones de degustar-la és sola amb tros de bon pa.
La mantega és un greix que s'obté en batre la crema que conté la llet. Es pot fer manual o de manera industrial. En segons quines llocs i gustos s'afegeix sal o sucre. La mantega es produeix en regions que tradicionalment no tenen oli d'oliva. La qualitat dels camps, el farratge, l'aigua, i un clima on les vaques de raça frisona pasturen en llibertat són les condicions idònies per produir la llet d'excel·lent qualitat.

La mantega a la cuina: Damunt d'una llesca de pa, per gratinar amb formatge els macarrons o els canelons, les verdures al forn, les sopes, com la deliciosa sopa de ceba, per preparar els sandvitxos, per berenar un Croque-monsieur o el Croque-madame el dissabte a la tarda; cuinar alguns peixos, per elaborar salses com la beixamel o l'holandesa o altres salses fredes; per fer les croquetes; en pastisseria i rebosteria, per fer pastissos esponjosos, croissants, pasta de full o galetes de mantega.
Al nostre país es coneixia l'elaboració de mantega a la Vall d'Aran. “La documentació històrica demostra que també s'hauria produït en altres punts del Pirineu català. A l'Alt Urgell entre l'actual despoblat de Lletó, al municipi d'Alàs i Cerc, al peu del Cadí, existeix una zona de prat progressivament envaïts pel bosc coneguts com els Prats de Mantega” Testimoni que constata l'elaboració d'aquest producte en aquest territori. Segons han recollit C. Gascón i C. Canut.

La mantega s'incorpora a la nostre cuina relativament recent i en molts indrets es pot considerar un producte de “luxe”. Durant molt segles el llard va formar part de la Cuina Catalana i d'altres cuines com la de les Balears, i com va escriure Nèstor Luján seria d'una gran ingratitud no recordar-ho. No tan sols per qüestions de disponibilitat sinó per qüestions culturals, econòmiques i religioses. Amb el llard es cuinava l'aviram i la caça, els llegums, la rosta per coure el trinxat o altres verdures, aquelles boletes de sagí pels brous que venien i encara es poden trobar en algunes cansaladeries, sense oblidar-lo com ingredient de la rebosteria en els tortells, els bunyols o les ensaïmades de Mallorca.

La producció de mantega es més pròpia del països del nord, amb abundants prats verds, un clima apropiat i molta aigua. En el nostre país, avui en dia, poden conviure les dues cuines, la cuina més mediterrània amb l'oli d'oliva i la cuina més pròpia dels països del nord amb la mantega. Com diu l'eslògan ho tenim tot.
La mantega Cadí és una de les millors mantegues que hi ha al nostre territori amb el reconeixement europeu de la Denominació d'Origen Protegida (DOP). - La única que conec que després del seu embolcall de paper d'alumini sulfuritzat porta una capsa de cartró. - (amb motiu del 100 aniversari s'ha renovat, entre altres coses, el format amb un nou disseny. El paper porta unes ratlles impreses que indiquen les mesures sense necessitat de pesar-la. La qual cosa s'agraeix quant estàs cuinant). El formatge Urgèlia també té la DOP. La mantega i el formatge s'elaboren amb la llet que donen les vaques de la raça frisona, aquesta raça és la més idònia en producció de llet, una mitjana 30 litres diàries.
                   imatge de viu als Pirineus
Per produir bona llet, fer una bona mantega i formatge les vaques han de menjar bé i estar ben cuidades. La llet es recull diàriament i està sotmesa a rigorosos controls per complir els estàndards europeus, el resultat d'uns productes de llarga tradició, amb un vincle geogràfic i gran qualitat. El formatge s'exporta a França i Alemanya, EEUU i altres països.

Ara fa 100 anys, Josep Zulueta, segons un projecte que tenia de fa temps i grup de famílies ramaderes varen ser uns grans visionaris quan l'any 1915 i per causa dels danys de la fil·loxera en aquestes terres agrícoles varen transformar l'economia, el paisatge i la vida de les comarques de L'Alt Urgell i La Cerdanya. Ells varen constituir la primera cooperativa lletera del país. Encara que inicialment fora de caràcter residual però com escriu l'historiador Carles Gascón. poc a poc, els excedents de llet varen permetre l'elaboració industrial de formatge i mantega.
imatge cedida per l'amic Pep
La Cooperativa Cadí, a La Seu d'Urgell va prendre el nom de la serralada que tanca pel sur la vall del Segre, La Cerdanya i l'Alt Urgell. Tot un símbol que va canviar el conreu de les vinyes i els cereals pel farratja que calia per alimentar el bestiar i poder-lo comercialitzar per poder dinamitzar i buscar una alternativa a l'economia d'aquestes terres. El testimoni d'aquell moment de conreu de cereals i una plaça important en el comerç són les mesures de la bladeria que hi ha a sota de les voltes al davant de la Catedral.
La importància econòmica i comercial de La Seu d'Urgell ha estat ben gran com del territori i de les persones que han viscut. Els esforços dels productors, transportistes, pagesos, treballadors han fet que durant tots aquest anys hagin superat les dificultats per tirar endavant aquest projecte de cooperació entre tots gràcies als “esforços, il·lusió i dedicació”. Fa uns 10 anys varem poder visitar les instal·lacions renovades de la Cooperativa gràcies a l'amic Pep
El gatet de casa, ho vol saber tot, tot, i tot...atent a les FOTOS :), la recepta, els llibres...i damunt de la taula de l'ordinador. és un bombonet*

Amb motiu d'aquest aniversari Cadí Societat Cooperativa Catalana Limitada va ser distingida amb la Creu e Sant Jordi en el centenari de la seva creació, "empresa que, des de la Seu d’Urgell, és una de les cooperatives ramaderes més prestigioses de Catalunya i la més antiga de l’Estat del sector lleter. La seva contribució destacada a l’economia pirinenca, singularment a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya, ha contribuït amb eficàcia al re-equilibri territorial del país". 
També s'han editat i presentat dos llibres:
Domènec Moliné Nicola, Els seus escrits i la Cooperativa del Cadí. L'autor Enric Moliné Coll, és el fill del protagonista, qui analitza els escrits personals de qui va ser el president de la Cooperativa Cadí entre 1930 i 1980. En el llibre hi ha fotografies familiars i de la Cooperativa, les instal·lacions, els edificis, i les reformes. Els canvis, l'evolució, el creixement i l'expansió al costat de les reflexions i pensaments d'una persona compromesa amb la seva feina. Aquests escrits es custodien i conserven a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.
Cadí: "100 anys de Cooperativa", de l’historiador Carles Gascón fa un recull de la història de la primera cooperativa lletera de Catalunya. L'autor ha estudiat i s'ha documentat de manera exhaustiva, ha realitzat moltes entrevistes a persones vinculades a la Cooperativa, amb un gran recull fotogràfic del testimoni i l'evolució que ha tingut la comarca en aquest anys.
Paral·lelament a tots aquest actes, una exposició: “Temps de Cadí, 100 anys de Cooperativa”, es pot visitar a la tercera planta de l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell. Es basa fonamentalment en la documentació recollida en el llibre de l'historiador Carles Gascón. L'exposició recull els diversos moments pels qual ha passat l'exposició: Temps de canvi, temps de cooperació, temps de crisi, temps de creixement i temps de consolidació. Un espai especial dedicat al fundador, Josep Zulueta, i al transport, tant important.


Un formatge per commemorar un centenari, Neu, tan present en aquesta comarca. El formatge Neu, el vaig tastar a Barcelona Degusta 2015, l'hem comprat a Barcelona al supermercat Bon Preu. I en la darrera fira de Sant Ermengol tenia un lloc destacat al estand de Cadí. Aquest formatge és: “Tou, cremós, amb aromes complexos, records de la tòfona i bolets amb records de les zones del Pirineu on es produeix. Destacar l'escorça natural que és comestible.
Quan vaig pensar quina recepta podia acompanyar aquest post des del principi sabia que no faltaria en el ingredients la mantega. Havia moltes propostes que podia preparar amb la mantega però des de l'inici havia relacionat La Seu amb la ciutat francesa de Rouen, a la Normandia, on havia estat fa uns anys. La Catedral de Rouen té una torre que va ser construïda amb els impostos derivats de la mantega. La Seu, tenia la lleuda un impost que gravava la venda de mantega al mercat. Poder eren coincidències, poder no. M'agradaria fer unes galetes de mantega tan populars a les regions franceses productores de mantega com és La Seu.

Les galetes de mantega són molt molt bones i fàcils de fer. Es poden fer altres variacions si afegim un ingredient o altre, com les avellanes que recordarien l'aroma de la mantega, la xocolata, lesherbes aromàtiques o una o altre espècie.

Galetes de mantega- Cadí 100 -
Ingredients:
  • 250 gr. de farina de blat
  • 125 gr. de mantega Cadí pomada (temperatura ambient)
  • 115 gr. sucre (meitat blanc i meitat morè)
  • 1 ou petit ecològic
  • 1 pessic de sal
  • 1 c/c* de llevat
  • 1 c/s* de llet de vaca sencera
  • un polsim de canyella en pols o una combinació de les espècies que t'agradin.

c/c = cullera de cafè  
c/p = cullera de postres
c/s = cullera de sopa

Preparació:
  1. Posem la farina tamisada en el marbra i fem un volcà. Afegim el sucre, el pessic de sal, i el polsim de canyella en pols. Incorporem la mantega i l'ou just per barrejar els ingredients.
  2. Emboliquem aquesta massa en paper film i la guardem a la nevera almenys 30 minuts perquè agafi consistència. (es preferible fer aquesta massa el dia abans)
  3. Estendre sobre la taula de treball enfarinada i fer una làmina amb la massa només de 5 mm. Tallar amb el motllo i la forma que agradi.
  4. Posar en la safata del forn a 180º C, fins que estiguin una mica daurades. Repetir tantes vegades fins acabar la massa.
  5. Deixar refredar, i tastar-les :)

Bon profit!
Feliç aniversari i per molts anys, Cadí.
Us agradarà veure:
Cigrons a la manera d'en Pep: