Amanida de peres de Lleida amb anxoves i avellanes

"En les terres de Lleida s'ha fet molta fruita, i una de les seves especialitzacions ha estat la pera, que envasada en compota és excellent. La pera m'agrada perquè sempre té un punt granulat, granulat entre lleuger i espès - el gust de la terra." Josep Pla. 

Lleida va fer un gran esforç en el conrreu dels perers i ho va fer bé. Tant és així que de cada tres peres que es produeixen a la península dues són de Lleida, alguns municipis de les comarques del Segrià, Les Garriges, La Noguera, l’Urgell, i tota la comarca del Pla de l’Urgell. Una terra d’una gran riquessa, l’Edén de la fruita, al nord la serra del Montsec, i al sud protegida per la serralada del litoral. A més a més, aquestes terres estan regades per dos grans rius: lo “pare” Segre i la Noguera Ribagorçana.  

Des de que l’escriptor empordanès va escriure la seva obra vàrem haver de passar uns quants anys fins que aquesta fruita, tant representativa de les comarques de Lleida, aconseguís al 2011 la DOP. Aquesta fruita, Pyrus communis L. de les tres varietats: la blanquilla, la llimonera i la conference de les categories comercial extra i primera està destinada, majoritariament, al consum en fresc com es descriu en la pàgina web de la Pera de Lleida. De manera que poden gaudir de les peres durant totes les estacions de l’any.

Les peres de Lleida superen en dolçor i mida a altres peres d’altres paísos europeus resultat de les condicions climatològiques de les comarques de Lleida; del contrats de la temperatura, entre el dia i la nit, així com uns hiverns molt freds i uns estius molt calurosos; junt amb la boira de l’hivern que comença al novembre i s’aguanta fins a finals del mes de gener, envoltant els arbres fruiters “protegint-los”, gairebé uns 51-52 dies a l’any. Crean un microclima idoni sense oblidar l’anomenat “estrès hídric”. 

La pera de Lleida es caracteritza pel seu sabor, la seva dolçor per l’alt contingut en sucres, per una qualitat excepcional i, un aroma agradable i dolç, a banda de la mida i el calibre determinat. Totes aquestes característiques han estat reconegudes arreu del món. A més a més, cal destacar, la varietat de pera conference, amb l’apreciat russeting, i que personalment anomeno de pell “rovellada”, pel seu aspecte rustic. La pera conference és molt aprecida en rebosteria i, gairebé, esta disponible durant tot l’any gràcies a la conservació en càmeres d’atmosfera controlada.  

Un dels objectius de la DOP Pera de Lleida és aconseguir que la pera de Lleida s’integri en la nostra cuina i alimentació més enllà d’unes postres. 

En aquest blog trobaràs algunes receptes amb aquesta fruita, la pera, com la pera en almívar, que sempre l'he vist fer a casa; un pastís de pera amb oli d'oliva verge extra de les terres de Lleida que vaig presentar per la Fira de l’oli de Les Borges Blanques; una amanida de pera, formatge de cabra, anacards i salsa de mostassa; o un ànec amb peres, recepta familiar que tant agrada. 

A l'Instagram de CuinaCinc, també, trobaràs receptes on la pera és un dels ingredients principals. Així, l’estiu passat, vaig fer un menú per la Festa Major dedicat a la pera. Començant amb una Vichyssoise de pera i porro, inspirada en una preparació que vaig veure al restaurant Can Ventura de Llívia, elaborada pel cuiner Santi Ferrer, amb peres de Puigcerdà; com a plat principal vaig cuinar un ànec amb peres seguint la recepta de la mare i, per acabar, les postres, amb unes peres en tres textures amb iogourt i menta; i per un berenar d’estiu  vaig preparar una tortada amb pera i mascarpone. També, et recomano el llibre de la pera, del que sóc l’autora publicat per SD Edicions, al 2017, amb onze receptes amb pera.

Així que, quan fa uns mesos, des de la DOP Pera de Lleida, em varen proposar una colaboració amb una recepta amb aquesta fruita formidable, de la varietat Conference, per la Promoció de la Pera de Lleida i indicant que l’havia de publicar en primavera. 

Vaig pensar dues o tres propostes amb receptes que fem a casa sovint. Finalment, vaig triar una amanida amb peres, anxoves i avellanes de Josep Mercader del Motel Empordà recollida en el llibre 50 anys de l’Hotel Empordà - Històries del Motel de Miquel Berga.

La millor temporada per fer aquesta recepta és els mesos de maig, juny i juliol com escrivia Josep Pla “quan canta el rossinyol i les cireres s’acoloreixen, es produiex en el mar, el gran temps del peix blau: el temps de les sardines, de les anxoves, dels verats, etcètera, que en temps de primavera són inolvidables.” 

Així que, tenia els millors productes per un plat de temporada ple de contrast i, també, d’harmonia. La dolçor de la pera de Lleida, amb les anxoves excellents del Mediterrani, L’Escala, Roses, Port de la Selva, i, si pot ser, de Cadaquès, on les corrents marines aseguren l’habitat adequat i, també l’aliment per aquest peix del que diuen no té rival, com també, la manera de curar-les i, el toc cruxent de les avellanes amb una vinagreta de cítrics arrodonint el plat.

La recepta -Ingredients per a 4 persones-

12 anxoves 
2 o 3 peres de Lleida DOP
100 g. d’avellanes torrades Nuasets
El suc d’una llimona
Sarriette
2 cullarades de mantega clarificada de bona qualitat com Cadí
20 g. de cassonade (sucre moré líquid)
1/2 got petit de suc de pomelo - aranja
300 g de mâche o canonges

Elaboració:

Demanem a la nostra peixateria de confiança que netegi, tregui el cap, “escaparrar” i l’espina de les anxoves.

També, ho podem fer nosaltres, obrint pel ventre i estirem el cap a la cua, de manera delicada, per treure’n la tripa. Passem l’índex per l’espina dorsal  per separar “l’anxova” en dos filets.

Posem, sota l’aixeta, amb molta cura, els filets amb un raig d’aigua fresca. 

Assequem els filets amb un paper absorvent. Recomano congelar, almenys 5 dies, a -20ºC per evitar l'anisakis.

La nit anterior a la preparació del plat descongelar les anxoves, en la mateixa safata, a la part superior de la nevera.

Dispossem els filets d’anxova en una plata per gratinar.

Repartim a sobre la sarriette, ho amanim amb flor de sal i pebre, posem, també, 1/2 got petit de mantega fosa i ho reservem en fred.

Rentem, pelem les peres, els hi treiem la grana, i les tallem en vuit trossos. Amanim amb llimona perquè no s’oxidin i reservem.

Aixefem, lleugerament, les avellanes torrades amb el morter.

En una paella antiadherent fem que la pera prengui color amb la mantega clarificada, només uns minuts, i hi posem la cassonade per caramelitzar lleugerament. Retirem les peres i afegim el suc del pomelo. Coure, només, 1 minut. Reservar.

                                                     

Servei i presentació:

Amb el forn a 200ºC. Deixem coure les anxoves 2-3 minuts.
Amanim el mâche; repartim sobre cada plat les fulles de mâche; hi col·loquem harmoniosament els filets d’anxova, les peres, i per sobre els trossos d’avellanes torrades.

Proposta de maridatge Auzells de Tomàs Cusiné de la DO Costers del Segre. He triat aquest vi per proximitat geogràfica, per ser de les comarques de Lleida com les peres del plat que acompanyo. És un vi elaborat amb cinc varietats de raïm blanc de finca de conreu ecològic certificat i verema manual. Un vi amable, fresc i agradable amb aromes cítrics i flors. 

Comentari: l’anxova i el seitó són maneres d’anomenar al mateix peix de l’espècie Engraulís encarsicolus. El nom varia en funció de la manera de prepar-lo. L’anxova es el seitó conservat en sal i pebre (en alguns llocs s’afegeixen algunes herbes aromàtiques com la farigola o el llorer), durant 12 mesos aproximadament. Aquesta manera de conservar el peix és tradicional de la cultura Mediterrànea. El seitó es pot preparar en vinagre, en escabetx, marinat, fregit, enfarinat o no, amb oli d’oliva verge extra, així com d’altres preparacions. De totes maneres és habitual escoltar a les peixateries anomenar al seitó, peix fresc, amb el nom d’anxova. 

També, podeu aprofitar l’espina de “l’anxova” per fer un aperitiu deliciós. Les espines d’anxova són un altre dels plats més emblemàtics del Motel Empordà, que va idear Josep Mercader, recuperant aquesta part del peix, resultat del reaprofitament i l’enginy, elaborades amb quatre ingredients i que probablament només varen poder idear una generació d’un temps i d’un país. La mare, també, les havia fet.

Promoció amb el suport del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya i del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural: Europa inverteix en les zones rurals.

Bacallà a la talamanquina

“Ni muntanya ni pla, terra de tots,
amb petites alçàries i planells,
fent paratges recòndits, com d’ocells
que dalt la branca oculta han fet el niu.”
El Bages - Miquel Arimany

Quan escrivia El llibre del bacallà em vaig adonar de la importància del bacallà en les terres de l'interior i les comarques del Pirineu, de fet era l’únic peix juntament amb l’arengada que hi arribava.

La comarca del Bages, al centre de Catalunya, era un punt de creuament de camins i de vies de comunicació, des de les muntanyes a la costa, de traginers i viatjans, coneguda des de l’època dels romans fins a l’actualitat. Centre comercial, industrial, econòmic, cultural i històric. No és estrany, que sigui la comarca amb més plats locals de bacallà, almenys, escrits.

D’altre banda, convé destacar la figura d’Ignasi Domènech, nascut a Manresa a l’any 1874, sent una de les persones més rellevants de la gastronomia espanyola, cuiner, gastrònom, escriptor i autor d’una gran obra. Així Manuel Vázquez Montalbán el va qualificar com el Menéndez Pelayo de la literatura culinària espanyola. Possiblement, una de les obres més conegudes del cuiner escriptor va ser La teca, receptari de cuina accesible per les mestresses de casa, publicat al 1924, actualment 22a edició, regal de casament, durant molts anys de la classe mitja a Catalunya. La Teca, és un clàssic cabdal en la literatura i gastronomia catalana. A casa en tenim dues edicions diferents.

La influència d’Ignasi Domènech, escriptor i cuiner, i el fet que nesques a Manresa, segurament, varen determinar que en aquest llibre es recollissin quatre receptes de la comarca del Bages, entre elles el bacallà a la talamanquina i que, també, he volgut recollir en El llibre del bacallà, en l’apartat el bacallà en els plats locals a Catalunya.

A més a més d’Ignasi Domènech, anomenen el bacallà a la Talamanquina Manuel Vàzquez Montalbán en el periple que va fer per Catalunya i, el també, cuiner i l'escriptor Josep Lladonosa, en el llibre de La Cuina Catalana.

Talamanca és un municipi de la comarca del Bages, situat a prop del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac, molt proper a Terrassa i Mura. Talamanca és un poble amb una història millenària, d’origen medieval. De l’antic Castell, esmentat al 976 a la Fundació del monestir del Bages, no resta practicament res. L’església de Santa Maria, del segle XII, destaca la  portada romànica, conté el sepulcre de Berenguer de Talamanca (1.325). 

      Foto de Talamanca de Núria Pueyo. 

Les vies de comunicació de Talamanca duien a Terrassa i Manresa, centre de distribució de mercaderies i d’aliments, entre ells el bacallà. Sent Talamanca i Mura punts de gran importància comercial i geoestratègica atès que conectaven el Vallès amb la Catalunya interior.

Talamanca va ser un de les poblacions on es va fer una de les presentacions d’El llibre del bacallà, gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Talamanca i el dinàmic Club de Lectura d’aquest municipi. La presentació es va fer el diumenge 8 de març al Casal del Poble coincidint amb el Dia Internacional de la dona. Totes aquestes circunstàncies, probablament, varen contribuir a que l’acte fos molt concurregut. Un èxit en l’organització, gràcies a la 1a Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament, l'Olga Fontvila i el Club de Lectura del municipi on varem conversar amb en Toni, representant del Club de Lectura de Talamanca, la Núria Cañellas, directora del Departament d'Igualtat de la Generalitat de Catalunya, l'Armand, propietari de la bacallaneria Eugènia de Terrassa i els assistents a l'acte. Posteriormenet varem compartir un dinar a Cal Ros on ens varen oferir, com no podia ser d’un altra manera, el bacallà a la Talamanquina.

Així, encara que gairebé un any després, com agraïment no podia faltar en el blog el bacallà a la talaminquina, on trobaràs, també, un dels bacallans a la Manresana i del que el Motel Empordà, també, fa un bacallà similar o la seva interpretació.

Haig de dir que no havia provat ni cuinat el bacallà a la talamanquina fins que vaig anar a Talamanca. Em sembla un plat formidable i deliciós, on les espècies, dels diferents continents,  s’integren per acompanyar un peix que va venir de l’Atlàntic Nord, fent-lo gairebé nostre. La confluència de les espècies, el sabor, l’aroma i el color del nou continent i la canyella de Ceylan arrodoneixen el plat amb una picada.

Coincidint amb la preparació del bacallà a la talamanquina tenia noticies de l’inminent tancament de la parada de Pesca Salada Mañé, situada al Mercat de La Concepció de Barcelona. Un dels establiments que havia recollit en El llibre del bacallà. Les germanes Mañé, la Teresa i la Núria, posaven fi el 31 de gener d’enguany, a gairebé 60 anys i tres generacions dedicades a l’ofici de bacallaner.

Aquesta parada té o tenia la singularitat d’una pica de marbre d’una sola peça, de la llargaria de dues parades del Mercat, i que els avis de les actuals propietàries havien portat des d’Itàlia, de les canteres de marbre de Carrara, conegudes per l’extracció d’un dels millors marbres i molt apreciat pel seu color blanc.

Així que, em va semblar oportú anar a la parada de Pesca Salada Mañé per acomiadar-me, comprar el bacallà i cuinar el bacallà a la talamanquina per escriure aquest post.

Ingredients (per a 4 persones)

• 4 talls de bacallà dessalat, de la part del morro, d’uns 150 gr. cada un.
• Farina la necessària.
• Oli d’oliva verge extra.
• 2 grans d’all.
• Un grapadet de panses.
• Un grapadet d’ametlles torrades
• Una branqueta de julivert.
• 1/2 culleradeta de pebre vermell de La Vera
• 1/2 culleradeta de canyella en pols de Ceilan
• Un vaset de vi blanc (he posat el mateix vi que després acompanyarà el dinar)

Preparació i cocció

• Poseu les panses en remull per hidratar-les.
• Peleu i lamineu els grans d’all. Reserveu.
• Eixugueu amb un paper de cuina i enfarineu els talls de bacallà. Reserveu.
• Poseu l’oli d’oliva en una paella i quan estigui a la temperatura adequada incorporeu les làmines dels all, només el punt necessari per perfumar l’oli, sense que es cremin. Retireu les làmines dels grans d’all de la paella. Reserveu.
• Fregiu, en aquest oli, els talls de bacallà, banda i banda, durant pocs minuts (2’-3’).  
• Reserveu els talls de bacallà damunt d’un paper absorvent de cuina.
• Feu la picada amb les làmines dels grans d’all que hem reservat, el julivert, les ametlles torrades, el pebre vermell i la canyella en pols. Una picada excepcional.
• Poseu els talls de bacallà fregits en una cassola, afegiu les panses remullades i hi incorporeu la picada, el vaset de vi blanc i, si convé, mig vaset d’aigua.
• Deixeu coure uns 8-10 minuts, no més. Controlar fins que estigui fet.

Presentació

Presentar a taula acompanyat d’escarola i uns bunyols de bacallà petits. 

La recepta dels bunyols de bacallà la podeu trobar aquí o en El llibre del bacallà. Els bunyols és un acompanyament propi i identitari del bacallà a la talamanquina.

Un plat deliciós amb el nom d'un poble amb història i que l'identifica.

Gràcies per l'acollida!

Proposta de maridatge: vi blanc Abadal, el primer vi 100% picapoll en arribar al mercat, un vi identitari del Bages, a través de la recuperació d’aquesta varietat de raïm local. El nom de picapoll forma gotims petits i compactes, baies esfèriques petites, sovint “marcades” a la pell, d’aqui el seu nom. La primera referència escrita de l’existència del picapoll al Bages es troba en un inventari del monestir de Sant Benet del Bagès, l’any 1564.

El Nap - 33a Mostra de Cuina Popular amb Naps de Cerdanya -

“Alabeu-vos, cols, que hi ha naps a l’olla”

Avui, el nap és el protagonista i d’aquest post. Aquesta crucífera de l’espècie Brassica napus, de fulles verdes blavoses i flors grogues devia tenir molta importància en l’alimentació de les persones i dels animals del vell continent abans que arribes la patata d’Amèrica. 

A la casa dels meus pares, el nap, el nap negre, era un producte gourmet i delicat que arribava amb els primers freds i les boires baixes. El nap negre té forma allargada, de vegades pots trobar-ne algun més arrodonit, de color negre amarronat per fora i de color blanc per dins, dolç i saborós. El nap negre s’ha utilitzat per acompanyar el pollastre, l’ànec o el tiró, com li diuen a a Cerdanya, en dies de festa; també, és apreciat i bo amb els peus de porc, o acompanyant unes pilotilles; el nap amb la col per preparar el trinxat; el nap és una de les hortalisses del caldo del dia de Nadal si en trobem, aquest any en tindrem. Aquesta varietat de nap, el nap negre, l’hem comprat al Mercat setmanal de Vic. A Barcelona, no és facil de trobar-ne poder en alguna fruiteria especialitzada i de productes gourmet. La producció del nap negre es situa a Capmany, a l’Alt Empordà, de fet pren el nom d’aquest terme, nap negre o negret de Capmany; també n’hi ha a La Garrotxa i la comarca del Pla de L’Estany. El dissabte a les parades del Mercat de Vic em varen dir que se'n feien, també, al Maresme.

Josep Pla va escriure: “Els naps, si són bons, van bé amb totes les carns. A l’Empordà, en tenim uns, petits i foscos de Campmany, que són realment inoblidables…El plat millor que hi ha és l’oca amb naps.” L’escriptor empordanès, també anomena els naps a El quadern gris, exactamente el 9 d’abril de 1919 on escriu que havia menjat costelles amb naps. Com serien aquests naps? Serien en conserva? Faig aquest comentari perque els naps negrets en trobem a final d’octubre, novembre, desembre i com a molt tard al gener. A Notes disperses torna a esmentar els naps de Capmany, aquesta vegada per acompanyar un ànec a la cassola -una de les últimes reminiscències de la cuina feudal en aquest país.- Del llibre del Motel, les receptes.

De fet El Motel Empordà, en temporada, manté a la carta els naps de Capmany al roquefort o amb un altre formatge blau com el cingles de Berti o blau d’Osona que pots veure aquí.

No gaire lluny de Figueres, a la Biblioteca del Castell de Peralada, al “Llibre de l’art de quynar” Fra Sever d’Olot, anterior al s.XVIII, escriu que hi ha un plat amb naps que fa les delicies dels monjos caputxins com entrant. Regal de Sant Jordi 2014.

Fra Valentí Serra de Manresa fa referència al nap en diferents llibres on recull receptes a la cuina conventual i de la tradició caputxina com el caldo de naps amb ceba, els naps ofegats o els naps a la caputxina en el llibre Cuina en temps de crisi de la Collecció L'Ermità d'Edicions Morera; fins a catorze referències del nap en el llibre de Cuina Pairal i Conventual de Farell Editors on trobareu els naps negres caramelitzats, els naps sofregits, els naps al caliu o els naps guisats per anomenar alguns; En el llibre L'Hort Medicinal de l'Editorial Mediterrània descriu aquesta hortalissa així com les seves propietats guaridores. 

El Novisimo Diccionario-Manual del Arte de la Cocina de 1854 quan descriu els naps, nabos, en parentesi posa Cocina catalana inclou dues propostes entre les que destaca uns naps dolços. 

Manuel Vázquez Montalbán també recull la cuina del nap negre en diferents receptes en el llibre L’art del menjar a Catalunya.

Paul Bocuse aconsella cuniar-los sempre amb algun greix com la mantega, oli, greix d’ànec o xai i conclou que totes les fòrmules de cuinar les pastanagues es poden utilitzar amb els naps.

El resta de l’any, quan no hi ha naps negres, arriben al supermercat, majoritariàment, des de València, les safates de les herbes pel caldo, entre les que sempre hi ha un nap de color més blanquinós i una mica rosat als extrems.  De fet, a València hi ha l’arròs amb fesols i naps, és el plat més conegut dels arrossos caldosos, un plat tradicional, de la cuina valenciana als mesos d’hivern. Recollit en un poema de Teodor Llorente, de 1892. 

En el llibre Cuina nostra de Casimir Romero i Aneta Tarmokas es descriu aquest plat: “Fet amb amor i sense presses, amb penques acabades de collir, amb fesols ben cuinats, el nap de la varietat napicol, botifarra de ceba, blanquet, un peuet, un os corbet, unes costelles, un bon sofregit d’all, ceba i tomaca.”

Galícia, Portugal, França, Itàlia o la Xina utilitzant el nap en la seva cuina i, també, com menjar pels animals. A Galícia, les fulles dels naps, els grelos, acompanyen el conegut pote o cocido gallego que tant bo he pres al restaurant Carballeira de Barcelona i en aquella comunitat.

Hi ha un altre varietat de nap considerat un dels més exquisits i de prestigi a Catalunya és el nap de la Cerdanya anomenat de Talltendre i de Ger. Aquest nap té forma allargada, de color blanquinós, i reuneix unes caracteristiques singulars que el fan diferent al nap tradicional. El nap de Ger és aromàtic, fi i gustós, i està situat en una determinada comarca, La Cerdanya.

El nap cerdà, per mantenir les seves qualitats organolèptiques requereix una terra amb una composició del subsol amb certs minerals, els quals l’atorguen el seu sabor únic, una pluja adequada i haver suportat alguna gelada…com la col que tastarem al gener. 

Antigament la petita llavor, com els caps d’agulla, es barrejava amb sorra per evitar que sortint els naps espesos i aconguir una mida dels naps com les pastanagues; la sembra es feia als rostolls dels camps de cereals (camp de blat ja segat), aproximadament, a finals de Juliol. Com diu la dita: Per haver-hi un bon napar, per Sant Jaume l’han de plantar” com també va escriure la mestressa Neus Crispí I Gau.

De tota manera, avui, com a conseqüència del canvi climàtic la data per plantar la llavor no és tan precisa. Encara que el millor moment per degustar-lo es situa per Tots Sants o per Sant Climent, el 23 de novembre, quan es tradició cuinar el tiró en naps; trumfos, peres i naps o un conill amb naps. 

Per això, com tot, s’hauria de prerservar i regular d’alguna manera per protegir-lo evitant la introducció d’altres llavors als camps de planter provinents d’altres indrets amb l’afany d’aconseguir grans produccions o estalviar-se feina.

Abans de l’estiu, l’amic i cuiner Santi Ferrer, del restaurant Can Ventura de Llívia, entusiasta d’aquest producte, em va fer arribar el llibre Receptes de Cuina amb Naps de Cerdanya. Un llibre editat per l’Ajuntament de Ger i la Societat Gatronòmica del Pirineu de l’any 1999. Pròleg de Jaume Fàbrega; Introducció del que havia estat l’Alcalde de Ger, Carles Bertran, i la descripció del nap, producte de la terra, per la mestressa Neus Crispí I Gau. 

El nap cerdà és un dels productes de la terra més valorats pels cuiners, gastrònoms i per la població de Ger. 

El llibre de Receptes de Cuina amb Naps de Cerdanya és un recull d’una trentena de receptes de les mestresses de casa de Ger, un veritable patrimoni gastronòmic. Les receptes són variades i fàcils de preparar, totes elles s’acompanyen de productes locals. Per anomenar algunes trobareu: conill, vedella, isard o tiró amb naps, amb bacallà amb peres i naps, pastissos de naps, combinacions de peres, naps i trumfes o pomes farcides de naps, cassola o escudella de naps, o uns peus de porc amb rovellons i cargols fins i tot uns canelons amb naps. Totes les preparacions sublims.

Cada any, al mes de novembre, des de fa 33 anys, es celebra al municipi de Ger la Mostra de Cuina Popular amb naps de Cerdanya. Una iniciativa popular d’un grup d’amics que la varen impulsar amb el suport de l’Ajuntament de Ger amb l’objectiu de recuperar el conreu del nap I les receptes de les mestresses de les cases de Ger amb risc de perdre’s. La primera edició, després de dies de preparació, es va celebrar el 10 de novembre de 1991, en els baixos de l’Ajuntament de Ger i va ser tot un èxit. A banda de les mestresses, els restaurants de Ger, Bellver i Puigcerdà varen aportar les seves receptes amb naps. L’exist d’aquesta primera edició va fer que a l’any següent participes la Societat Gastronòmica del Pirineu així com més restaurants de la comarca i es canvies la ubicació a una nau d’en Carlos Bertran qui era l’Alcalde de Ger en aquell moment.

La festa es va anar consolidant i el número de participants I collaboradors va anar creixent sent una de les mostres més importants del poble i de la comarca.

Actualment la festa-mostra es celebra al Pavelló Poliesportiu de Ger on es poden encavir unes sis centes persones. La Mostra del Nap de la Cerdanya no ha perdut el caracter popular inicial on tot el poble s’implica amb una gran feina gastronòmica com també de la infraestructura necessària que comporta poder dur-la a terme.

La Mostra del Nap de Ger és una festa que coincideix amb el calendari festiu cerdà i està lligada al cicle natural del nap I el moment de la recolleció d’aquest hortalissa, aproximadament per Tots Sants. La festa es celebra, actualment, el 3er diumenge de novembre, mirant de no coincidir amb la festa del cavall a Puigcerdà.

El passat 17 de novembre vàrem anar a la 33a Mostra de Cuina Popular amb Naps de Cerdanya a Ger, tota una festa, I una gran celebració de tothom. Feia un dia esplèndid, tots s’aplegaven al voltant del Poliesportiu fins el moment de l’entrada. Grans, joves i petits contents i engalanats per una de les festes més esperades de l’any. Els nens i les nenes de l’Escola Santa Coloma de Ger, doblement entusiasmats, havien posat una parada on vendre el seu bonic llibre: “Va de Naps”, resultat d’un projecte escolar dedicat al Nap. Un llibre editat per l’Editorial Salòria, illustrat amb els dibuixos dels nens i les receptes de les mestresses de les cases de Ger. Un llibre preciós i bonic fet per tot un poble. 

La 33 Mostra de Cuina Popular amb Naps de la Cerdanya, organitzada per l’Ajuntament de Ger, La Cuina Pirinenca de Cerdanya, la participació diferents entitats públiques i privades, la implicació dels veins, les famílies, i l’esperada participació de les mestresses de les cases que amb els seus plats exquisists i creatius ocupaven gairebé tot un lateral del Poliesportiu. En aquesta edició varen asistir 520 persones.

Aquest va ser el dinar:

Entrants:

Formatges artesans locals: Altejó, Blau Ceretà I Ceretani Cheddar de llet crua de vaca de la Formatgeria Molí de Ger i El Cortals Blancs i el Clot de Botas de llet crua de cabra de la Formatgeria der Montmelús. Excellents formatges tots ells amb reconeixaments i premis a les Fires de Formatges. 

El primer plat, una crema de naps amb vieira i trompetes de la mort. Una crema deliciosa i molt ben trobada, la terra i el mar amb productes de temporada.

El segon/s plat, cassoleta d’estofat de galta de porc amb naps, un plat elaborat per la Cuina Pirinenca. Molt ben cuinat.

A més a més havia la possibilitat de assaborir i degustar les creacions de les mestresses de Ger i les diferents preparacions dels restaurants de la Comarca d’un gran nivell i que s’elaboren de manera notable.

De les que vaig provar com un pastisset farcit de brandada de bacallà i melmelada de pebrot del piquillo i un pastís de formatge amb naps.

Postres

Pastís de gerds amb naps deliciós i molt ben elaborat

Aigua mineral, vins I cava Bach reserva i vi negre Les taules DO Catalunya.

Sobretaula, entrega de records, I ball final de festa.

El preu del dinar 25,00 euros per persona.

El nap un gran producte conservat i cuinat gràcies a tot un poble. 

Agraeixo al pagès i productor Agustí Mallol les explicacions i les imatges dedicades al conreu del nap a la Cerdanya.

“El nap ens porta cap al millor de la cutura gastronòmica europea (i també la xinesa, en la qual és molt apreciat) Josep Maria Masso, cuiner de prestigi i autor del llibre del nap de SD Edicions.